Comiat

Deu fer xafogor. Bé, i què? Aquí s'hi està fresquet. Una mica anxovat, però tampoc n'hi ha per tant. Ja vaig fer bé, ja, de fer buidar el nínxol. Mira, aviat farà l'any, va ser a finals de setembre. Ja em deuria ensumar alguna cosa. Aquell doloret persistent i el cansament que no em deixava. En fi, que no som res: nou mesos i passi-ho bé que cauen gotes, ves què hi hem de fer.

Em tiben els pantalons. No sé per què la Maria va triar aquest vestit. Me'l va fer comprar pel casament de l'Eduard, a corre-cuita, i només me'l vaig posar aquell dia. Quin desastre de casament! L'Eduard, nerviós, la Gemma, emprenyada com una mona, el capellà anant per feina i el convit justet, la veritat. I per postres ens van asseure a la taula dels Gomis que no van parar d'esbatussar-se i fer-nos passar vergonya aliena als que malmenjàvem al seu costat. Encara no m'explico per què hi vam anar, al capdavall l'Eduard no era de tant compromís, un simple company de feina. I prou torracollons, mal m'està el dir-ho. I, per postres, dues taules més enllà, la Rosa, que només feia un mes que ho havíem deixat córrer i no va parar de mirar-me ni un moment. Quin cangueli! No em podia treure del cap que s'acostaria a la nostra taula, agafaria la Maria per banda i li abocaria pel broc gros que havia col·laborat a posar-li unes banyes de campionat. Afortunadament va ser assenyada i no va passar res. Pobra Maria... Si vas a mirar encara no sé massa per què li vaig fer el salt tantes vegades. Ara, això sí: ella, la catedral; les altres, les parròquies; les coses tal com són. Mai li va faltar de res i vaig complir sempre com un home. Un home i un senyor, com ha de ser.

Que de pencar me n'he fet farts i li he donat sempre tot el que volia. El pis de Barcelona, l'apartament de la Cerdanya, barra lliure per a les despeses de casa i les seves. No li he tingut mai un no per al que m'ha demanat. Cor què vols, cor què desitges. Sí senyor, com ha de ser. I al llit, més que contenta, que quan m'hi poso m'hi poso i el llegir mai no m'ha fet perdre l'escriure i encara que m'hagués passat la tarda fent gemegar qualsevol altra, a la nit com un rellotge, a complir. I com xisclava, recony.

I els nens ho han tingut tot. Bones escoles, estades a l'estranger, carrera. Se'n sortiran molt bé. Més l'Alícia que en Marc. En Marc és una mica aturadet i sempre és als núvols, massa sensible. Més d'un cop m'he temut que no ens hagi sortit del ram de l'aigua. I no m'agradaria pas, gens ni mica. Per molt que ara a tothom sembla que li vingui de cara, jo sóc dels clàssics: els galls amb les gallines, faltaria més. En fi, Déu dirà, poc hi puc fer ara.

La que em fa patir una mica és la Maria, això sí. Econòmicament, no, per descomptat. Queda amb el ronyó ben cobert i ja vaig deixar ben instruït l'Arcadi que vetllés pel negoci i no perdés mai de vista que l'havia fet soci pensant més en ella que en ell. Bon paio, l'Arcadi. Se li van humitejar els ulls quan li vaig dir el que hi havia. D'home de confiança a soci i protector dels meus, tot d'una tacada. No m'ha fallat mai l'Arcadi, va ser una bona decisió. Puc descansar tranquil. Si no me la va fotre en vida, no serà ara que li vinguin els mals pensaments.

Mira, se senten veus, sembla que tinc visita.

-Calia que vinguéssim, Maria?
-Sí, Arcadi. Ahir havia de fer el paperot, hi era tothom, però tinc quatre coses al pap que si no les trec m'amargaran l'existència. Deixa'm fer. Retira't una mica. Un comiat és cosa de dos.
-Com vulguis.
-Escolta'm bé, Pau. No sé si em sents, imbècil, però per si de cas: ja era hora que em donessis una alegria. Per fi l'has dinyada i espero que et podreixis a l'infern. Me n'has fetes de tots colors i jo com una beneita, rient-te les gràcies i pensant que m'estimaves. Sort en vaig tenir de la Rosa, que em va obrir els ulls. Em va venir a trobar el dia del casament de l'Eduard i la Gemma aprofitant que tu t'havies alçat de taula i em va dir que ens havíem de veure. Em va posar al corrent de la vostra història i de totes les altres. Això és el que em va fer més mal, que a les teves amants les tinguessis al corrent de totes les teves aventures i jo fent la idiota. Però la gota que va fer vessar el got va venir quan em va explicar que a tu t'agradava que jo xisclés. Mal parit, fill de puta, ni això podies respectar? Però hi ha justícia, Déu, quina veritat més gran. No et pots arribar a imaginar com he fruit de la teva agonia. Minut a minut, segon a segon. Bona esposa, jo? I una merda! Si no m'he separat de tu tots aquests mesos només ha estat perquè no em volia perdre ni un moment l'espectacle. Bé, ni un minut, tampoc, tot s'ha de dir. Gran troballa l'Arcadi. L'Arcadi és una màquina. Mira-te'l bé, tan mosqueta morta que sembla, oi? Doncs ni punt de comparació. T'ho he de dir, Pauet: els xiscles ara no els de fingir. Amb ell, udolo.