YSERN

Ens esperava a peu dret davant de casa seva a tocar de la carretera. Menut. Somrient de bat a bat amb les mans recolzades a la cintura com dient-se a ell mateix i a nosaltres: per fi.
Tota una vida absent, desconegut. Idolatrat gràcies a fotografies i cartes groguenques. Fràgils a les mans, com el record.
De sobte, una trucada fa que tota una història canviï de la nit al dia, per posar-hi llum. Ell encara hi era i volia netejar el mirall on es mirava, abans que fos massa tard. Va voler abraçar el que va deixar enrere i que la injustícia no li va permetre fer abans.
Va marxar com molts amb el cap cot, cap a un nord incert, convençut encara dels seus ideals però en aquella ocasió, derrotat.
La rebuda al país veí va ser el pitjor que podia desitjar. Retrobar-se amb el que va deixar darrera seu, els seus amors, va passar de ser il·lusió a desànim. La seva dona i una filla amb nom de música que poc va poder gaudir, haurien d’esperar.
A la República li van dir Harmonia. Després de la guerra la van batejar María, a la força.
Però una nova guerra no es va fer esperar, més gran, més cruent, allunyant cada vegada més la possibilitat del desitjat retrobament.
Quan els aires van bufar escampant l’olor de foc i mort, va fer tot el que va estar a les seves mans per endreçar allò que el destí havia retorçat per la força. Però de nou, el seu destí no li era favorable. El van rebutjar. Incomprensiblement, va rebre un cop tan dolorós que ni les botes lluents ni les bales havien aconseguit els darrers anys: doblegar-lo. La seva esposa a Espanya es va desentendre d’ell prenent-li la possibilitat de retrobar-se amb ma mare. Fins llavors.
Les emocions eren tantes que no se sabia per on començar. Bé, sí que se sabia però era massa dolorós. Ma mare serena però trista va preguntar: quins van ser els motius per no tornar-hi? Per què no va poder gaudir del seu pare?
El seu semblant va canviar fent-se fosc. Sense dir res es va dirigir a l’interior d’una cambra tornant amb una carpeta de papers ben endreçats.
Allà quedava documentat el que mai abans s’havia sabut. Els esforços legals que ell havia fet a França per poder retrobar-se amb elles. Però la resposta va ser no. La seva esposa havia preferit restar a un país vençut però amb les esquenes cobertes i la panxa plena. Ell derrotat i oblidat. Ma mare, orfe.
Les dades eren inequívoques. Ja ho diuen que la història l’escriuen els vencedors.
Van ser temps de reconciliació, de comunicació i de converses. De conèixer de cop germans, tiets i cosins nascuts de la supervivència. I amb una de les converses amb ell, va preguntar-me: Com és que escrius el meu cognom amb Y i no com és de correcte amb i llatina, Isern?
Ho vam entendre tot. Un registrador maldestra va interpretar malament la cal·ligrafia d’un document antic i, davant de l’absència del titular sense possibilitat d’esmenar-ho, ho vam heretar malament. Tan malament que malmetíem el seu cognom. Fer canvis a l’administració després de tants anys era molt feixuc i ho vam deixar.
L’avi va morir a França i el vam anar a acomiadar.
Ell no es va poder fer càrrec de ma mare al llarg dels anys però gràcies al seu llegat, ella ara està cuidada.
Malgrat el que diguin els papers és just dir que el seu cognom és el nostre: Isern, amb I llatina.