Vida

Fins aleshores la meva navegació havia seguit el curs del riu. Només el riu. Un recorregut llarg i tancat. De vegades, ràpids vertiginosos. De tant en tant, recorreguts de calma que et permeten observar el paisatge i creus que allò t’és bo. Però els paisatges sempre quedaven enrere, sense haver-los pogut gaudir com hagués volgut. Només anar endavant, sense discussió.
A poc a poc les aigües es van tornar tèrboles i el cel es va enfosquir. Era necessari prendre els rems i el timó.
Semblava que m'estavellaria contra les roques. Gairebé derrotat, a la fi, vaig arribar al meu mar obert. La seva amplitud em va alliberar. Un horitzó tan llunyà on només es veia cel i sol. I un vent que em convidava a navegar fins allà on jo volgués arribar.
— Ara em sento viu.