Silenci

Malgrat haver-ho volgut, sabent que havia estat el millor, aquell dia m’ofegava.
Escoltava les meves passes mentre caminava pel saló, la remor de converses dels veïns del costat a través de les parets, el clàxon d'un impacient.
Mirava per la finestra. Vaig obrir-la per notar l’aire a la cara i mirar tan lluny com pogués. Per allunyar-me d’allà i de mi. Però res no funcionava.
Sortir al carrer. Anar a comprar. Les paraules dites eren mudes. O jo sord.
No es solucionaria amb converses o músiques. Era al meu interior. De tant donar-me havia quedat buit.
I dient prou vaig cridar-me, vaig esquinçar el tel que entorpia els meus sons i m’atrapava a la meva foscor. Vaig trencar el silenci.