Nosaltres

El destí, el còsmic o digues-li com vulguis, va considerar que ja n’hi havia prou. Sense previ avís, ni contacte, ni plans, aquell diumenge ens vam conèixer. I la nostra ciutat ens va batejar un mes de juny.
I ha estat per mi una benedicció.
Dies enrere pensava reviure el que hem compartit fins ara. Endreçar la llista. Catalogar-la. Classificar-la:
Passeigs curts i llargs. Viatges. Dinars. Sopars. Converses i silencis, salut i malalties. Concerts i representacions teatrals. Família. Filles i fills. I l’amor de les nostres netes.
Trobades i absències. Riures i plors.
I tot plegat, quan ho anomeno a la meva ment, ho barrejo tot. Faig l’esforç i cronològicament intento col·locar cada esdeveniment al seu moment precís. I també en l’indret on es va produir, recordant si feia sol o plovia, fred o calor.
I de sobte tot ho veig clar. Tu m’ho has fet veure clar. Com sempre em fas veure les coses com han de ser.
“Nosaltres", aquesta és la paraula per continuar escrivint. Perquè tant se val el que hem fet i fins i tot el que hem deixat de fer o el que farem o no en un futur.
El veritablement important és que no ho has fet ni tu, ni tampoc jo.
Que ho hem fet Nosaltres. Que ho seguirem fent Nosaltres.