Cercador
Música
Un relat de: Jordi Piqueras- Compartir:
Les parets fredes, fosques i grises d’antics castells em conviden. Una església, una catedral o una petita i perduda ermita, em fan recordar. Passejant sol, treballant, conversant o en silenci, sempre hi és en mi. Sempre és amb mi. La música.
De petit, no n’era conscient però m’atrapava. Tan se val si era cantada o només instrumental. Tan se val l’idioma o l’estil. Jo, amb un no res, xiulava, taral·larejava o cantava a tot pulmó quan estava sol.
A força d'insistir, finalment van acceptar de comprar-me una guitarra. Com la dels companys de l’escola que s’aplegaven per tocar, cantar, riure i viure. I un nou món es va obrir davant meu. Era capaç, més mal que bé, de crear sons que es dispersaven per l’aire. Al començament, quan a prou feines només sabia afinar-la, pinçava una corda darrera d’altra i em quedava absort escoltant allò que jo mateix havia provocat. Vaig demanar anar a una acadèmia per aprendre, però a casa ja no es podia fer més. Potser no vaig ser capaç de transmetre als pares com d’important era per mi.
Em vaig conformar a gaudir dels llibrets d’acords que encara avui m’acompanyen i que m’han servit per esplaiar-me al temps que, potser, torturava als que eren amb mi.
D’adult, vaig fer un pas gens convençut d’on em portaria. Al poble, un petit poble, la coral aplegava gent que com jo, es dedicaven a cantar. Mai abans havia prestat atenció al cant coral. Sí que coneixia obres mestres on participen cors, però sempre ho veia a la distància, com si allò no estigués al meu abast.
El primer assaig. I tots els següents. Mai hagués imaginat la meravellosa sensació que em provocava escoltar com, veu per veu, corda per corda, es construïa l’harmonia. Analitzar des de la meva ubicació les veus que, de manera independent, quedaven orfes i un cop totes juntes formaven la millor societat: Música.
No ho puc explicar amb paraules. Però potser ho podeu sentir.
Tanqueu els ulls per un moment. Recreeu a la vostra ment a la vostra persona estimada. Sentiu la seva abraçada, llarga, forta i intensa. Doncs això.
Però la vida, sovint, dona sotragades disfressades d'oportunitats. El preu no sempre es pot pagar. Vaig haver d’allunyar-me i la llunyania va portar el silenci.
La distància em va fer impossible continuar a la Coral. Molt de tant en tant vaig poder participar en algun acte on els meus amics van tenir a bé convidar-me. Però tot es va trencar un 30 de març: el meu referent a la coral ens va deixar i el silenci es va fer definitiu.
Van passant els anys i la música no deixa d’agombolar-me amb les seves delicades carícies. Assistència a concerts, representacions... Tot de píndoles i pomades per la meva ànima però res com ser-hi dins de la música en el moment que es crea.
Quan tinc la sort d’estar sol accepto la invitació dels castells, les esglésies o les petites i perdudes ermites i canto. A tota veu, canto. I no ho faig per a mi. Llenço a l’aire el meu aire perquè sé que arribarà.
De petit, no n’era conscient però m’atrapava. Tan se val si era cantada o només instrumental. Tan se val l’idioma o l’estil. Jo, amb un no res, xiulava, taral·larejava o cantava a tot pulmó quan estava sol.
A força d'insistir, finalment van acceptar de comprar-me una guitarra. Com la dels companys de l’escola que s’aplegaven per tocar, cantar, riure i viure. I un nou món es va obrir davant meu. Era capaç, més mal que bé, de crear sons que es dispersaven per l’aire. Al començament, quan a prou feines només sabia afinar-la, pinçava una corda darrera d’altra i em quedava absort escoltant allò que jo mateix havia provocat. Vaig demanar anar a una acadèmia per aprendre, però a casa ja no es podia fer més. Potser no vaig ser capaç de transmetre als pares com d’important era per mi.
Em vaig conformar a gaudir dels llibrets d’acords que encara avui m’acompanyen i que m’han servit per esplaiar-me al temps que, potser, torturava als que eren amb mi.
D’adult, vaig fer un pas gens convençut d’on em portaria. Al poble, un petit poble, la coral aplegava gent que com jo, es dedicaven a cantar. Mai abans havia prestat atenció al cant coral. Sí que coneixia obres mestres on participen cors, però sempre ho veia a la distància, com si allò no estigués al meu abast.
El primer assaig. I tots els següents. Mai hagués imaginat la meravellosa sensació que em provocava escoltar com, veu per veu, corda per corda, es construïa l’harmonia. Analitzar des de la meva ubicació les veus que, de manera independent, quedaven orfes i un cop totes juntes formaven la millor societat: Música.
No ho puc explicar amb paraules. Però potser ho podeu sentir.
Tanqueu els ulls per un moment. Recreeu a la vostra ment a la vostra persona estimada. Sentiu la seva abraçada, llarga, forta i intensa. Doncs això.
Però la vida, sovint, dona sotragades disfressades d'oportunitats. El preu no sempre es pot pagar. Vaig haver d’allunyar-me i la llunyania va portar el silenci.
La distància em va fer impossible continuar a la Coral. Molt de tant en tant vaig poder participar en algun acte on els meus amics van tenir a bé convidar-me. Però tot es va trencar un 30 de març: el meu referent a la coral ens va deixar i el silenci es va fer definitiu.
Van passant els anys i la música no deixa d’agombolar-me amb les seves delicades carícies. Assistència a concerts, representacions... Tot de píndoles i pomades per la meva ànima però res com ser-hi dins de la música en el moment que es crea.
Quan tinc la sort d’estar sol accepto la invitació dels castells, les esglésies o les petites i perdudes ermites i canto. A tota veu, canto. I no ho faig per a mi. Llenço a l’aire el meu aire perquè sé que arribarà.
