Oblidar

Si vols, pots llegir en el diccionari la seva definició.
Però, què fer quan voldries oblidar i no pots?
Quan malgrat el temps transcorregut i els fets viscuts, el record ha quedat com tatuat a la cara per recordar-t’ho cada vegada que et mires al mirall?
Perquè, quan et mires, ets tu. Hi veus el teu esperit, la teva ànima, la teva ment. I no pots negar-ho.
Voldries esborrar de la memòria aquells fets passats, com si mai haguessin succeït. Com un tallar i empeltar el film de la teva vida en una sala de muntatge i que res ni ningú s’assabentés de l’espai que s’ha eliminat.
Però no, aquesta mena d’oblit no s’assoleix. I deu ser així per ser necessari.
Perquè d’aquesta manera aprenem. Diuen que el temps tot ho cura. Potser és que el temps et fa més savi. Saber triar i destriar i mai no jutjar-te. Saber que és millor reconèixer i acceptar allò que ja no es pot canviar.
Si vas actuar bé, si la teva consciència està tranquil·la -segons per què, segons per qui- no cal oblidar. El mal que et pretenien fer quan et van jutjar i condemnar, no mereixen la teva memòria.
T’han fet més fort. Tan dèbils que han deixat d’existir.