Por

— Piqueras. Sal a la pizarra.
I aquest, que soc jo, ja havia entrat en pànic abans que la professora anomenes cap cognom. No és que no sabés resoldre el problema o escriure la resposta, era terror a fer el ridícul. A no saber, un cop de cara a la pissarra i d’esquenes a tota la colla de companys de classe, si estarien mofant-se de mi.
De gran, a la feina, vestit de noves responsabilitats, un dia van dir-me:
— Piqueras: t’hauràs d’encarregar de fer la presentació del projecte i exposar-la davant del director general i de nosaltres.
I jo hagués volgut que tot allò fos un somni. Que caient del llit em despertés de cop esbufegant però sà i estalvi.
Per què tenim por? Quin és el motiu que fa que ens quedem aturats, sense paraules. Amb la respiració agitada i la suor a flor de pell. A punt de morir.
Però no tracto de qüestionar els motius de totes les pors. Vaig bussejar en els records per comprendre el que em va aturar tantes i tantes vegades en el passat.
Les meves pors es podien definir amb una sola paraula: inseguretat.
Enfonsant-me més vaig entreveure els motius de la meva manca de seguretat al llarg de molts anys:
De petit baixava les escales del dos pisos amb dificultat però amb alegria i empenta sortia al carrer. Al cop de poques i maldestres passes, la gent em mirava. Grans amb pena, menuts sorpresos. El meu aparell de descàrrega a la cama esquerra generava això: pena i sorpresa. Però jo no havia fet res per provocar-ho.
Anys més tard, amb la mare i el meu germà caminàvem carrer avall mirant endavant. O a terra. Mai als costats no fos cas que ell ens estigués mirant sense veure, amb la seva mirada ofegada. Amb aquella certesa de ser observats al mateix temps per desconeguts que abocats als balcons i a les finestres, es permetien no tan sols opinar i comentar. Jutjar. Jutjar i sentenciar sense conèixer ni una sola de les circumstàncies que havien dut a aquell punt.
Tot plegat va esfondrar-me al llarg dels anys en el meu mar de dubtes. Ofegat, lluitant per respirar, va arribar el dia que vaig mirar cap a la superfície. A fora es veia la llum del sol. Amb un impuls vaig ascendir fins que l’aire i la llum banyaven la meva cara. Sense esforç, surava. Vaig començar a nedar.