Temps

T’he trobat a faltar tantes vegades. Sempre que calia, marxaves. Interrompies el meu present quan el moment era màgic.
En canvi, aquells altres dies freds, eterns, els allargaves amb una xafogor enganxosa que no deixava respirar, només per fer patir.
Sempre dansant al teu ritme, sense ganes de ballar.
Estalviar-te seria un do. Comprar-te, la quimera.
Malgastar-te: ho fem contínuament. D’això es tracta, no?
Mira’m ara. En aquest moment. Entre lletra i lletra, paraula i paraula, mantinc ple el meu espai. Però tu no t’atures.
T’estic deixant escapar? No.
Estic fent que tu, insubstancial, formis part de la realitat i quedis atrapat.
Algú, en el futur, llegirà aquestes línies. Seràs passat en el seu present.
Jo, potser, no ocuparé tampoc el teu espai.