Coi de gent!

Coi!

Diuen que a la Plana de Vic hi ha qui diu: “Manieu”, “Toreió”, “Taradei”, “Caidetenes”, “Maia”, “Centeies”, etc. Serà vritat? No cardeu! Mentre uns fan is a les elles, altres marquen les eles i elles molt profundes, per xo no entenc re. Me’n faig creus que el català oriental i central xerrem diferent. Pro a cada lloc tenen la seva parla i el seu dialecte i cal escoltar a tothom i veure i sebre dels demés també és important.

Avui no acluco l’ui. Niré a dormir a un altre lloc perquè m’estic fent vell. I si tot va bé, el cap de setmana que vé cardarem en qualsevol margera amb aquella que em fa l’ullet i fa dies que em va al radera. Si ella vol!

Parlant de tot, l’atre dia vaig anar a Manlleu. Mentre que de Centelles a Manlleu trigo gairebé mitja hora, per anar a Vic no trigo gens, això rai! Que sempre vaig a mig gas. Jo rai, que vaig amb cotxe. Pro… fotia una ventada a Manlleu! Renoi!

Més recentment vaig nar d’excursió pel bosc. En Josep Lluís ens nava guiant: “Té, passem per aquest caminoi, o millor per aquet més fressat. Se n’anirà tot a rodar si no em féu cas”.

Arribats a mig camí, m’aturo i li dic al Jordi:
- “Fes-me la cascaneta per pujar a dalt aquet abre, Jordi! T’ensenyaré quin fruit fa xo. Pro vigila de no esgarrinxar-te amb les bardisses, és ple d’esbarzers i arços. Ves que no et trobis cap virosta per entremig!”.

Quan vaig ser dalt de tot, en Jordi em diu:
- “Tu pla que ets a dalt i no trepitges les bardisses! Jo pla que no puc riure com tu fas!”.

Quan jo li contesto:
- “Me caso en dena! Jordi, menys queixar-se i més creure! No et pensis que és cosa fàcil...”.

En fi, ben depressa es va acabar tot i van nar per atra feina. Mentre jo pensava pels meus adins:
- “Quin gènit que té en Jordi! Home de poca fe...”

Bé, no m’empatollo més, perquè tot seguit vam nar per la pista forestal a trobar el camí de tornada i jo els deia als meus amics:
- “Heu de vigilar de no trepitjar cap bassal i que els cotxes no us esquitxin d’aiga. Me iaia deia: No sóc mè! Que vull dir que no dic cap mentida, no”.

I vaig afegir:
- “Prou que sabeu que si et mulles gaire, desprenses agafes una galipàndria o, si més no eixabuires”.

A casa meu tothom ho deia quan sortia d’excursió:
- “Tingues cura, vailet! O fes bondat!

A Vic et dirien sagal.

Mecasun dena! Ja m’he tornat a empatollar! En acabat de l’excursió vaig nar a veure el meu pare, que em va dir:
- “Estic netejant la fullaraca del jardí . Vols quedar-te a dinar? La mama ha fet faves afogades”.

I jo vaig contestar:
- Prou que m’anirà bé! Quina gana que tinc... Si no fos per vosaltres!”.

Els vaig explicar l’excursió als pares mentre dinàvem. En acabat, vam celebrar que era el dia del treball i vam encetar un cava. Però vam anar amb compte de no xarbotar-lo massa, que sinó ens sortiria el tap disparat. I vam fer un brindis pel que va ser un dia de germanor i retrobament feliç.

Desprenses vaig anar al bar de la cantonada, que no és tant cart com el del Passeig i vaig fer-hi un cafetó, que em va sentar de fàbula!

De tota manera, aquesta tardor haurem de tornar al bosc amb món pare i arreplegar uns quants fredelucs, que ja sabem molts que a cada contrada els anomenen de forma diferent. A mi m’agraden els carlets, les candeles i les llengues bovines. La llenga diuen aquí. I també diuen de la llonganissa: llangonissa. Mentre que la sumalla, que és un embotit molt preuat i més aviat cart, l’he vist escrit: sumaia, somaia, sumalla, somalla… Ningú sap ben bé com s’escriu i pràcticament no surt a cap diccionari. Per cert, Sumalla és un cognom d’origen Gironí.

I ja puc donar per acabat aquest relat, que ha sét molt divertit d’escriure i l’he gaudit de cap a peus. No crec que sigui molt difícil d’entendre:
- “No ni poc” diria algú que conec, com dient que Déu n’hi dó.

Qui hagi trobat aquet relat breu, pensarà que estic ben sonat. Redéu! Pro no és per tant…

Déu siau!