PARAULES AL VENT

Sempre es sorprenia amb el color dels ceps........... cada dia se sorprenia de la llum del Penedès....... i cada cop es sorprenia més de la seva pròpia reacció al gaudir en silenci d'un espectacle envejable i quotidià.
Feia dies que intentava explicar això mateix a les persones que estimava, però no sabia com fer-ho i mentre es perdia en incoherents paraules, se n'adonava del que sempre predicava: els sentiments.... les emocions.... són personals i per tant mai es poden transmetre tal i com les sents egoistament.
Paraules egoistes......... escrits envejables........... lletres perdudes............
Necessitava transcriure les seves percepcions i fins hi tot compartir-les, de vegades a través de persones alienes a la seva vida, ja que el sol fet de compartir-les l'estimulava a continuar escrivint i fins hi tot li permetia enganyar-se pensant que aquest fet l'ajudava.
Les paraules se les endú el vent............ les lletres perduren............
Quin fart de crear lletres!! ufffffffffff!!!!!!!!!!!.............
Però independentment de les vivències, del record, de les paraules o de les lletres............... només desitjava somriure, plorar............. i en definitiva sentir i emocionar-se......... i això només ho aconseguia quan escrivia.
I un escrit rere l'altre va arribar a estimar-se.
I aquell sentiment la va confondre..........
Tota una vida per arribar a l'auto- estima??
Doncs sí.
I una vegada va acceptar que s'estimava i va ésser capaç de decidir, la seva decisió no va ser de les del “final feliç”......... va ser una decisió dura i amarga i la qual l'acompanyaria durant molt de temps en la seva realitat i en el seu present...... i ja sense interpretar futurs, va apostar......... i va guanyar.
Va guanyar presents, i potser va arribar a guanyar ja la llibertat.