Monòleg

Un relat de: 94_desertrose

On ets avui?
On ets?

No eres real?
O aquell realment eres tu?

Si és així,
on estic jo?
Tremolant encara pels teus ossos africans?

El que fa Àfrica eh?

Encara somio amb aquell primer dia.
Encara t'estimo.

Ell ha mort, però va estar aquí la setmana passada, dissabte passat.

Ha mort el "feeling" en la realitat, però també en la imaginació.

Què faré ara sense ell?
Què faré ara negant la seva auséncia?
----------------
Li vaig enviar msm i mail, però no ha respost a cap de les dues coses.
S'ha mort.
Ha mort tot per a ell i per a mi.
S'ha acabat la màgia!!
Osties!! Semblava imposible!! Jeje
"Náufragos del mundo que han perdido el corazón" diu Cigala.
Aquesta sóc jo, una "náufraga" que "agarrada al recuerdo te sigo esperando".
M'ha passat amb "ell" i amb "l'altre" a la vegada i només puc fer que riure.
Què faig?
Què estic fent?
He "perdut el corazón"?
No en tinc ni idea!!
No ho ser.
__________

L'altre nit me'n vaig adonar que no tinc perquè aguantar tot això i ho he enviat on he pogut!! Jeje

Que mai més els veig??, em doldrà, però no moriré.
Aquest és el mal, que no moro.

Aquest matí arribava a casa després d'un bon cap de setmana, en el qual he parlat amb ella i amb l'altra.
Ella està atrapada, "pillada" per algú, l'altra també.
I durant aquests dos dies només he estat capaç de pensar que JO ja no puc.
Ho veig lluny... molt lluny, però una vegada i un altra no he fet més que recordar-lo a ell.

Vaig tenir sort, dic en veu alta.

Jo soc de les afortunades.
M'han estimat.
He estimat.
NO PUC DEMANAR MÉS!
__________________________________________________

Tremolar ... tremolar per l'esperança.

Tremolo sola, sempre sola, sempre sola.

Morim sols.
Això ho ser i ho assumeixo, però em costa barbaritats assumir i/o acceptar que estic sola i que només desitjo morir.

Encara que suposo que això no és del tot cert, perquè si ho fos jo no estaria avui escrivint.

El més impressionant és que cada dia me n'adono que m'autodestrueixo conscientment.

No m'agrada amb el que m'he convertit.

Avui m'ho han dit amb poques paraules: "aïllament conscient"

Sembla impossible que una persona tan poc important per a mi com amb la que he estat parlant avui, hagi estat capaç de definir-me tan bé.


"Tu vals molt" diuen alguns o algunes de mi.
I jo?
I jo que penso de mi?
No em conformo amb el "tu vals molt" en veu d'altres que m'estimen.

Clar que valc molt!!!
No ho he dubtat ni una sola vegada!!
Ni una sola!!! Jejeje

Però aquesta no és la qüestió.

La qüestió és el què penso de mi mateixa sense la mirada dels altres?
Perquè a través de la mirada dels altres em reconec de moltes maneres: puc ser dolça i afectiva; puc ser innocent, infantil i feliç; puc ser egoista i destructiva i fins i tot puc arribar a ser jo mateixa.

La base és la meva mirada i sempre difereixo de la seva imatge, sempre.

No m'agrado mai prou, penso sempre que no m'adapto el suficient i estic segura que destruiré i anul·laré a tothom que estigui al meu voltant o em toqui un breu instant.

Per aquest motiu allunyo una vegada i una altre a la gent que estimo, però tinc un problema i és que sempre trobo gent que no em deixa allunyar-la i lluita per estimar-me.

I avui ja no ser si anomenar-ho xantatge emocional o mal necessari pel meu ésser.

Morir i renèixer una vegada i una altre, aquesta és la meva condemna.

No ser perquè, no ser quina és la fi................ només desitjo i abraço la seva esperança i desitjo que aquesta conducta tingui un premi sobre mi mateixa, però avui no he estat encara capaç de trobar-la.
_________________________________________________

El trobo a faltar.
No hi ha més.
No hi puc fer més.
Tinc el seu telèfon penjat al meu tauler de suro, però sóc incapaç de trucar-lo.
Ho podria fer amb l'excusa de felicitar-lo, però no ho faré.
Si quan estic serena no ho veig viable, perquè hauria de ser diferent quan l'alcohol corre per les meves venes?
Li podria enviar un missatge.
Ho vaig a fer.
................
Missatge enviat, felicitant-lo, res més.
..................
Que ràpid ha respost!! je je
Aquest és el meu nen!!
Com sempre.
.................
El trobo a faltar, com sempre també.

__________________________________________________

Estic perduda.
Tinc ganes de riure, però no puc.
He de marxar altre cop i només ho puc fer cap allà on em van estimar una vegada.
Recordo aquell sentiment avui, encara?

No és pot viure com ho faig ara, no cal.
________________________________________________

I....la vida és així.
I encara que ell ja no hi sigui present, continurà sempre en el meu subconscient, en els meus somnis i en el meu propi auto- engany.

Ho ser.

Però també ser que tot té el seu temps i que tot passa. Inclús ell.... ell també passa.

Com tot.

Per sort.




Comentaris

  • Merci[Ofensiu]
    94_desertrose | 01-03-2009

    Gracies
    Moltes gracies
    Una abraçada!!
    Àngels

  • Monòleg interior...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 12-12-2008 | Valoració: 10

    que fa un recorregut per diferents moments i diferents estats d'ànim. Hi ha reflexions molts bones que parlen també de com ens veiem a vegades a través dels ulls dels altres, com si d'alguna manera fossim així pequè ells ens hi veuen. Imagino que realment és complicat mirar-nos des de dintre, assumint amb valentia la realitat del que hi ha, i tu ho has fet. Aquest relat n'és una bona mostra.
    Una abraçada

  • Intimitat intransferible[Ofensiu]
    Unaquimera | 05-12-2008 | Valoració: 10

    Quan he obert el teu espai, de seguida m'ha cridat l'atenció la paraula que li serveix de títol al teu relat... potser perquè el meu darrer publicat també ho és, suposo... o perquè sempre m'han encuriosit les reflexions interiors.

    En aquest cas, el teu monòleg és un fidel reflex del pensament més personal, absolutament íntim, intransferible.
    Tot i amb això, hi ha frases que m'han fet esborronar:
    "No m'agrada amb el que m'he convertit."
    "Morir i renéixer una vegada i una altre, aquesta és la meva condemna."
    "La qüestió és el què penso de mi mateixa sense la mirada dels altres?"
    "He de marxar altre cop i només ho puc fer cap allà on em van estimar una vegada."
    Qui és capaç d'escriure aquestes reflexions, sense dubtes és una persona que té una gran capacitat per a mirar-se sense lleganyes als ulls!

    M'ha agradat molt llegir-te avui... ho faré més sovint!

    T'envio una abraçada molt personal,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: