Monòleg 2: "Un fil"

Un relat de: 94_desertrose

Hi ha una màxima universal: "la vida passa"

El temps és inevitable, les conseqüències també ho són.

Ja fa temps que la meva vida és diferent, ho vaig escollir i en sóc conseqüent.
Però sempre hi ha moments que el "castell de cartes" se'm desmunta i llavors em perdo entre els munts de paper que resulten incoherents i anàrquics.

Avui és un d'aquests moments.

El batec del meu cor és massa constant, el meu cos ha oblidat ja els més durs i els més forts d'aquests batecs.

Ploro en silenci per la pròpia tristor.

Deixo i permeto que em deixin una vegada i una altra, m'amago cada cop més en mi mateixa i deixo de donar-li massa importància al que semblava personal.

Es simple: se'n va la vida i arriba, i jo només en soc una espectadora.

Avui m'han deixat, altre cop.
Només deixo que em deixin sabent que gaudiré una vegada i una altra de l'espectacle que el sol em regala cada vespre prop del mar, només així em puc convèncer.

Un núvol blanc em persegueix cada cop que estimo.
Un núvol negre em persegueix cada cop que ho penso.

Van oferir-me un gran ram de flors una vegada i roses vermelles em van regalar un cop, em van perseguir darrere un cotxe mentre marxava fa temps i se'm van declarar un dia d'estiu vora la mar, què més puc desitjar?
Es injust i cruel pensar que no he gaudit de sorpreses.
Però avui continuo sent esclava del seu desig.
Amb ell es trenquen els motlles i oblido el que vaig tenir.
El beso darrera l'orella i oloro els llençols on ell ha estat fa un moment.
Sóc esclava del desig i de la seva pell, no hi puc fer més.

Avui m'han deixat, altre cop i he naufragat.
He naufragat perquè no ho puc evitar.

No hi haurà mai més un "deixar-se anar", s'ha acabat.

Una vegada vaig apostar i ja no ser si vaig guanyar.
Només ser que vaig prioritzar la llibertat.

Ara només puc afirmar que la meva vida és aquesta llibertat.

Tot té un preu, jo pago el meu.
És un fil prim.

Comentaris

  • Un fil llarg [Ofensiu]
    Unaquimera | 31-03-2009

    Ja havia llegit i comentat el teu primer monòleg, i avui em dedico a rellegir aquest que vaig descobrir fa uns dies però sobre el que no vaig poder dir res per falta de temps.

    El text sembla una constatació sincera i realista de la situació personal de qui parla en primera persona: les opcions, els records, la pèrdua, la tristor, el desig, l'enyorament, ... i les referències constants a la natura: el sol, el capvespre, els núvols, les flors, el mar, ... tant en sentit literal com metafòric.
    Suposa una mirada cap el passat i pel present, però també cap endins, sense evasives, amb valentia.

    Si vas fins el meu darrer relat, trobaràs també un fil llarg... i el mar...

    T'envio una abraçada de reconeixement,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: