GR- 31 (Epíleg i agraïments)

Un relat de: 94_desertrose

EPÍLEG

La "Transàhara" acaba aquí, però evidentment hi ha tot un altre viatge fins arribar a casa i és el GR- 31.

Vam travessar l'Estret i vam celebrar la fi d'aquell viatge bevent-nos una cervesa fresca en un bar de Tarifa del qual ens van fer fora quasi abans de tastar-la, vam dormir entre pins despertant-nos davant un Guardia Civil que ens reprenia pel nostre acte i vam passar la nostra darrera nit sopant en un bon restaurant, dormint al costat del cotxe i banyant-nos al matí amb l'aigua salada d'una de les platges de Cabo de Gata.

Després de l'experiència, va retornar la rutina, rutina de somriures al recordar.


No tinc prou paraules d'agraïment per a totes les persones que durant aquell trajecte- viatge van fer que em sentís viva i estimada.
Penso que no ho podré expressar mai suficient.

Reconec que quan més temps fa que ha passat la vivència, més em costa recordar els detalls i sóc conscient que moltes de les coses que van succeir (o vaig experimentar) llavors, no estan suficientment ben expressades.
Em disculpo per la meva incapacitat al intentar descriure-ho i per les coses que he oblidat amb el temps.

La "Transàhara" va ser un viatge que va recorre Espanya, Marroc, Sàhara Occidental, Mauritània, Mali i Burkina Faso, viatge d'anada i tornada.

Durant el relat s'ha anat fent tot cada cop més personal i menys còmic.
Em disculpo per quelcom inevitable.

També m'agradaria apuntar que durant aquesta narració no s'ha escrit ni un sol nom de persona, però que totes i tots van ser definitius i importants perquè succeís tot tal com he explicat.

-" Necessites marxar"- em van dir una vegada.
-" D'acord"- vaig respondre.

I en aquell moment tot va començar.

Des de llavors Àfrica es va allotjar i ha manipulat sempre el meu cor.
























AGRAÏMENTS

A Núria per a ésser la responsable de la meva iniciació en els viatges africans i per a ser-hi encara avui, per a continuar sempre al meu costat.
A Victor per a envoltar-me de màgia i fer-me somiar al veure-hi a través dels seus ulls sense deixar-me oblidar mai els meus.
A Carme per a fer-me créixer, guiar-me i ésser l'ombra de les meves dissertacions al escoltar-me.
A Garbi i Txema per no abandonar-me i ser la causa de magnífiques hores de reflexió.
A Gemma i Mónica per a existir quan pitjor ho he passat i comptar amb la seva presència encara avui.
A Ana per a continuar al meu costat i fer-me recordar qui sóc.
A Dani per la força que em transmet, per a confiar en el meu criteri i per a permetre deixar-me anar.
A Maria per a fer-me sentir a gust al seu costat i haver-me fet descobrir el meu propi desert.
A Josep per a respondre encara ara a les meves trucades.
A la meva família per confiar amb mi, està al meu costat quan ho he necessitat (i encara necessito) i animar-me a tirar en davant en les meves decisions.

A tots i a totes les persones que van compartir aquest viatge amb mi, perquè sense elles ja res seria el mateix.

A tots i totes les persones que oblido i que han fet possible haver convertit els meus viatges i la meva vida en una única i fantàstica realitat.

I evidentment i sempre ... a Xavi ... per la seva paciència, per haver-me guiat al llarg d'aquesta narració i d'aquest viatge, per a fer-me recordar i no deixar-me oblidar.

Gràcies.

Àngels.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: