Nits de desert

Un relat de: 94_desertrose

El dia que me'n vaig adonar que eren parella, un infinit somriure em va acompanyar i un gran sospir va ajudar-me a omplir d'aire renovat els pulmons.

Aquella mateixa nit em vaig deixat atrapar per somnis eròtics.
Desitjava, de forma malaltissa, que aquelles llengües embolcallessin el meu cos fràgil i excitat.

Dins d'una tenda de campanya, al mig del desert, protegida per millers d'estels, dormint al costat d'una persona anònima ( gràcies a la qual no pagava "suplement individual"), atrapada per desitjos "immorals" i sense poder evitar la constant humitat, vaig decidir obrir la cremallera del sac i de la tenda i passejar fins a que tot allò passes.


El fred va provocar la vermellor del meu nas i de les meves orelles de forma automàtica quan vaig posar un peu fora la tenda de campanya.

La nit era esplèndida i els tuaregs encara cantaven al voltant de les brases.

Vaig caminar silenciosament sobre les dunes i em vaig allunyar de l'escalfor promesa de les brases i l'agradable te que l'acompanyava.

Relliscant per sobre la sorra i deixant-me atrapar per la nit al desert, vaig descalçar-me.
La sorra era tant freda que, per un moment, vaig plantejar-me córrer cap a les brases que els tuareg custodiaven, però no ho vaig fer i vaig continuar caminant de forma inconscient sobre aquell immens desert.


L'esperada reacció que havia de provocar el fred sobre el meu cos, no va fer l'efecte desitjat, al contrari... cada cop podia controlar menys la meva humitat.
No esperava que imaginar breument les carícies d'una altra dona em provoqués aquest efecte, però la vida no deixa de sorprendre'm mai.

En aquells moments vaig pensar "si no hi pots lluitar, potser que et deixis anar" i vaig buscar amb la mirada un lloc prou íntim per deixar-me portar.


Al desert, al voltant de formacions rocoses estranyes, hi ha sempre una espècie de forat on la sorra no arriba mai a atrapar la roca.
Va ser en un d'aquells privilegiats "reservats" on vaig decidir aturar-me i gaudir.

Estirada al costat d'una roca amb silueta de dona, amb la respiració cada cop més entretallada, abraçada per la llum d'una lluna creixent (i que aviat fugiria tímida darrere les dunes), una mà va començar a recorre el meu cos al mateix moment que els ulls s'aclucaven.

Una mà va seguir a l'altre i després una tercera... en aquell moment vaig obrir els ulls com a plats i em vaig incorporar saltant en darrera exclamant un intern " ni al desert una pot estar sola".

Una silueta retallada per la llum de la nit es dibuixava dèbilment davant meu.
Per uns breus instants els dos cossos vam quedar immòbils.
Ombres en la nit.


L'ensurt m'havia fet reaccionar de forma innata, però la meva excitació era salvatge.
I apropant-me a la silueta retallada pels astres, el vaig veure.
El vaig veure, vaig somriure i teoritzant internament tot el que havia de verbalitzar mentre m'acostava, la meva boca el va besar i les meves mans el van inspeccionar suaument sense donar temps a exterioritzar paraules.

La seva excitació era evident.
No vam dir-nos ni una sola paraula, vam deixar-nos portar.

El meu bes va donar peu al suau tacte dels seus dits sobre el meu cos ... i els seus dits van portar a les llengües... les llengües van portar als sospirs... i els sospirs van donar lloc als crits i a la passió desfermada durant la nit i continguda amb el sol dels dies.
La nit ens va embruixar, com oblidar-ho mai?

Constantment em diuen: "Sempre que arribes d'un viatge, estàs enfadada amb el món"
Ara ja puc respondre: "Com estaries tu??"

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: