CINEMA A LA FRESCA

Són les nou tocades. El cel sembla un coto fluix espès, fa xafogor. Piquem a la porta de casa la Maria. Ens ve a rebre com sempre amb un somriure. Baixem les escales, traginar de persones per tenir-ho tot a punt. A la terrassa una barana de lavanda esponerosa dona intimitat a l’acte. El tendal color crema, embolcalla l’escena. La taula amb l’ajuda de tots comença a fer goig, embotits, formatge, pa amb tomàquet, vi i cerveses. Cares conegudes i altres noves, però no costa gens fer nous amics. La proposta d’avui cinema a la fresca, la pel.licula Bagdag Café. Mentre esperem que enfosqueixi fem un bon tec. Converses disteses, nuclis humans improvisats que s’alternen de forma harmònica. La llum va esblaimant. Tot d’una tot recollit. Una pantalla de grans dimensions ja és a punt, cadires en filera. Comença la sessió. La Susanna ens fa una breu introducció de la pel.licula, és de l’any 1987 dirigida per Percy Adlon i protagonitzada per Marianne Sägebrecht entre d’altres. Ens transmet el valor que te per ella i la importància de intentar cercar el nostre lloc al món.
Credits inicials. Desert de Mohave, grocs esmorteïts per accentuar la buidor, el desconcert dels personatges i emmarcar l’escena. Sorra, pols, sol ofegador. La Jasmine, morena, ulls blaus, pell blanca com un glop de llet, va maquillada gaire be en excés. Porta un vestit jaqueta negre, un barret tirolés i sabates de taló també negres. Enceta una forta discussió amb el seu marit, al final baixa del cotxe i se’n va. Cops de porta, el cotxe ensopega, el conductor enfadat engega a batzegades. Imatges desenquadrades que porten a l’espectador a viure el caos, la confusió. La Jasmine camina perduda pel desert, les sabates es van enfonsant a la sorra i amb l’escalfor del sol és comença a desfer el maquillatge com les pintures d’un quadre. La imatge és grotesca per la desubicació del personatge. Avança confosa, perduda i arriba a un Bar de carretera, l’aspecte és desolador. La mestressa, la Brenda una dona de color, d’aspecte descurat, cabells rulls despentinats, ulls grans i tristos. Guarnida amb una bata descolorida, sabates i mitjons curts. Se sent desbordada, amoïnada. Tot són crits i desordre arreu. El Bagdag Café se’ns presenta com un zoo humà ple personatges caricaturitzats, un cowboy de Hollywood, una vedette que fa tatuatges, la filla que només desitja fugir, el fill que només somia que algú l’escolti la seva música i un net desatès. Un cambrer sense feina i al final un cafè sense cafè. Tot barrejat amb la banda sonora de Calling you de Bob Telson, que transporta a l’espectador.
La viatgera arriba i demana una habitació, el paisatge li provoca desconcert i atracció. La Brenda la rep amb recel però la Jasmine, sense adonar-se’n es deixa atrapar per aquell indret inhòspit. Entre la malfiança dels qui l’envolten ajuda als que no volen ser atesos. S’ofereix sense demanar res a canvi i obté la recompensa de redescobrir la seva essència, es despulla de la seva rigidesa, i ens revela la seva dolçor, la tendresa i una feminitat extrema. Un joc de màgia li dona la clau que obra la porta del cor i de la confiança dels seus veïns. Aquesta transformació personal estén els seus efectes com ones magnètiques a tots el que l’envolten. La pel•lícula agafa color, les escenes s’enquadren. Ara tot té un sentit, els vincles, els amics, la família, cada peça fins ara inconnexa troba el seu lloc.
Però el pes de la llei fa que la Jasmine hagi de marxar i amb ella l’encanteri. Torna al seu país amb la recança d’haver d’anar-se’n i deixar els seus amics, la seva nova família. Amb la seva partença desapareix l’encís, la tristor, la solitud tornen a envair la vida del Bar. Però ella ja ha conegut la Brenda, els seus fills, els nous companys, que ja formen part de la seva vida. Per això torna, per què ja res te sentit sense ells. Per què en el desert, en el Bagdag Café ha trobat el seu lloc al mon.