Che el metge del gran cos

Des de fa gairebé un mes he estat llegint la fascinant biografia del Che. I el final m'ha impressionat molt. M'he estat de passar les pàgines massa ràpid, i és que al final tant d'esforç i lluita cansa fins i tot al lector, però jo el que volia era descansar i no arribar a la mort entesa com a descans, volia llegir al Che viu, de fet encara quan escric aquestes línies em queden unes poques pàgines per acabar i especulo sobre tornar a rellegir, a tornar a reviureu tot.

Realment costa assimilar que al final tot acaba amb una mort per molt intensa que sembli l'aventura i de vegades penses que rellegint no tens tanta sensació de final, però ens equivoquem, el que no copsem és la realitat amb tanta rellegida.

I és que sovint , com en aquest llibre, sembla com inviable aturar un ritme tant intens! Així que a mida que anava llegint em preguntava amb una morbositat un pel culpable com presentaria l'historiador la mort del Che, com s'interrompria el ritme d'una història que tenia tanta intensitat, il·lusió i convenciment dels motius pels quals s'actuava fins al final. El capítol dolorós no ha vingut introduït amb el títol de "la mort", sinó pel de "la captura" i potser m'ha agradat més així. I no és que la mort sigui el més important d'una vida i per això hagi començat aquest escrit parlant d'ella, però si que ens permet analitzar amb calma tot, tot i que potser no és el que hagués volgut l'autor que ens deia que no ens havíem de llegir la biografia pensant en un personatge que moria.

Ara, el puc entendre, tot i que, un llibre que no expliqués la mort també m'hagués agradat. Al cap i a la fi, la mort és allò que sembla que a tots ens passarà, la sensació de trobar-nos al final amb algú que ens guanyi definitivament el joc, en el carreró sense sortida, on pobres, rics, valents i covards sentirem com ja no se'ns deixa moure ni una fitxa més i perdem totes les nostres forces.

I així mirant de no angoixar-nos més del compte el narrador ha anat apropant-nos amb tota cura cap al succés, la mateixa que deuria tenir ell que reconeix a la introducció que s'havia deixat la pell escrivint aquesta biografia de manera que tampoc podia desfer-se d'una manera brusca del seu estimat personatge i és que així han de ser les separacions, i així amb moltes ganes d'acompanyar l'autor i al propi Che, de mica en mica ens ha explicat com la mort esdevé en mans d'uns homes que com en una mena de sorteig macabre es veuen premiats amb el dret de matar per venjança el cor de la revolució.


I al final, paradoxes de la vida, una la mort esdevé en una escola, a ell que pensava que l'educació canviava els homes, també a ell el canviaria però d'estat vital invers al que ell sempre havia pretès, i de com tria per acompanyar els seus darrers minuts poder parlar amb la mestra d'escola, que m'ha dolgut llegir que li negarà una segona conversa per por ,per no voler despertar la seva consciència, la que li hagués dit que no es pot matar un home que lluita contra el repartiment desigualitari de les riqueses a qual totes les obreres estem comdenades i que com a consol meu i de molts, després dirà que aquells qui l'han matat són uns assassins, massa tard, però al final reconeix la realitat.


No estava assabentada de les circumstàncies de la seva mort i ara que les sé puc especular, saben una mica com era, si ell hagués volgut aquesta mort, perquè al final com que ens hem de morir, quasi millor triar com, i si vaig pensar que en Che hagués tingut prou amb morir com a revolucionari, em vaig equivocar. Ell no volia encara la mort, ni una mort en una escola ni tant sols al mig d'una serra Maestra, ell no volia aquesta mort i sobretot no volia la mort de l'esperança de la revolució que ell tenia certa consciencia que estava personificada en ell mateix, perquè era dels seus companys qui tenia més capacitat d'esforç, i crec que de ben segur que va viure una mort trista en no veure aconseguida l'equitativitat de riqueses per a moltes persones. Això és el que es relata també en algun passatge del llibre, ell hagués volgut guanyar la revolució i fer fora a tots aquells que vivien com a buròcrates, aquest crec que era el sentit profund de la seva revolució més que aconseguir la llibertat; perquè ell s'emprenyava molt amb els seus companys quan exercien la seva llibertat d'ociositat, però malauradament, va fracassar. I el seu fracàs és també encara la nostra lluita. Tot i que nosaltres no batallem tant amb els altres per tal que siguin rigorosos amb el repartiment dels bens i els deixen ser més lliure.

El que sí sembla inevitable és que els seus botxins l'havien de matar perquè ell representava la disciplina i la revolució en la màxima expressió i s'hagués passat tota la vida revolucionant el món, de forma, que un ocell engaviat amb aquest cant hagués tingut ràpid qui el vingués a alliberar i els botxins van pensar que mort el gos morta la ràbia, però per sort també ells van fracassar tot i que no immediatament.


La revolució no serà empresonada ni morta mai perquè les riqueses estan mal acumulades en molts punts del planeta. I ell que era metge potser es mirava el planeta així, com si fos un cos immens i del mal drenatge representat pel desigual repartiment de bens s'haguessin general nòduls inflamats que l'enmalaltien, i la seva funció va creure que era aconseguir aquesta fluïdesa per aconseguir el total equilibri, això sí a cops d'arma, tot i que s'ha de dir que va alliberar molts presoners i que em vaig equivocar quan al començament pensava que s'havia convertit en un simple assassí professional. I així com alguns reparteixen els menjars i altres bens entre els amics i els coneguts quan arriben les desigualtats. El Che va decidir que per aconseguir que aquesta repartició fos un dret que ningú hagués de suplicar, calia agafar les armes.

Crec però que aquest fet no el transforma en un èsser agressiu, era un home carregat de principis, era l'home que no prenia te si tothom no el podia prendre. L'home que no volia viure en una casa de rics. I així nombrosos exemples al llarg de tot el llibre. No és pot negar que aquesta era una gran virtut del Che, a cadascú allò que li correspon, i que no és gens fàcil tenir ni la disciplina ni la consciència per a exercir-la sempre. Crec que és just admetre que el Che va la va practicar fins al final del seus dies. I potser va marxar a continuar engegant revolucions també per una por a no caure en l'abandonament i la burocràcia que ens atrapa quan ens arriba el cansament i les ganes de comoditat. Ell apostava amb que mitjançant l'educació les persones ja entendrien que era així com havia de funcionar el món. Però no és tant senzill, sinó mirem-nos avui, que a cop de llibre encara estem en el camí de la disciplina i del respecte.

I així s'ho va trobar també el Che, a Bolívia els camperols tenien por i mai van entendre que assumir aquest dret els pogués alliberar i una situació semblant va passar al Congo.
Serà que els llibres no són els apropiats per a convèncer les persones ? O serà que cal alguna cosa més?


Tampoc és pot negar que, no puc evitar pensar que allò que es va aconseguir a Cuba va ser com una mena d'estrany miracle, una unió fraternal entre els guerrillers i els camperols, tots lluitant per a la mateixa causa. Potser perquè era una illa, o tornant a la metàfora del cos, perquè Cuba era una part del cos susceptible a aconseguir amb defectes aquest objectiu. Uns fets que de ben segur que, en certa forma van enganyar la il·lusió del Che, el van impactar tant que es va dedicar a perseguir la seva repetició com a una quimera en altres revolucions potencials, però sense sort perquè mai més es van tornar a repetir a la seva vida, i tots els miratges que va tenir en altres punts no van ser més que el seguiment del rastre del cargol de la mort.

El que si sembla és que l'esforç per a mantenir-los és abismal i que possiblement la natura de l'èsser humà no tendeix en absolut vers a la igualtat. Com si en aquells racons més ombrívols del gran cos la mínima distracció torna a fer aparèixer el nòdul inflamat. Així sembla que per mantenir-lo calgui un control extraordinari que al final desgasta, com va ser el cas del Che que no va romandre a Cuba preservant els valors d'igualtat sinó que va marxar a tornar-los a començar, a sentir aquell triomf tant pletori un cop més, en un altre lloc i en un altre i així s'hagués passat la vida, volguen abastar-ho tot, curar-ho tot.
El que si se m'acut a fer és una reflexió sobre la llibertat. Podem pensar que l'extraordinari disciplina i moltes vegades duresa del Che conduïa a una veritable llibertat? Cal ser tant disciplinat per a ser lliure? I m'ho pregunto ara que per molt convincent que siguin les teories tothom tenim els nostres projectes i no suportem que ningú no ens cridi i menys que ens faci patir d'una manera tant enorme com succeïa a les expedicions comandades pel Che, amb molts dies sense beure o menjar, sense sabates, sense dormir.
De totes formes vull se positiva i pensar que si bé aquella era una revolució amb defectes sorgida d'una lluita armada amb unes intencions socials més o menys clares però molt deficitària en l'engranatge profund del procés no es va poder estendre. Es pot pensar que el motiu és que la revolució ha de ser un procés més lent i propi de cada lloc, més planificat, més arrelat, que enderroqui les barreres de la desigualtat pel seu propi pes i sentit comú, una evolució que no sé si necessita líders, però que sí necessita molt treball voluntari i voluntat de canvi i que amb l'assaig i l'error vagi construint de mica en mica una societat igualitària, sòlida sense ancoratges representats en persones que pateixen la fragilitat de morir, necessitem revolucions fortes que mai més ningú les pugi desfer.