Castells de sorra

Pensativa al parc de sempre em quedo embadalida amb els més petits. De sobte em sorprenen dos menuts que em miren i ella, somrient, m'etziba " Hola, jo sóc la Berta i el és el meu novio Bernat" dona mitja volta i s'allunyen saltironejant mentre es fan un petó a la galta i ell li dona una flor recent arrencada del parterre municipal. Marxen feliços fent veure que són grans,… dibuixant en la plaça un esbós d'una casa i simulant una família que només veuen ells…

Algú els hauria de dir la veritat… que d'aquí vint anys el més possible és que no es recordin l'un de l'altre, que les parelles de per vida només són una utopia i que la mitja taronja (ja no perfecte) no existeix… bé si, tan sols en els contes dolços i pel·lícules roses. Que els amics no es conten per cubells de sorra plens ni globus d'aigua explotats, sinó amb els dits d'una mà… però que són els angelets que no ens deixaran caure en èpoques de tempesta i que ens acompanyen pels núvols en dies de vent i saltimbanquis…