CARTA SUÏCIDA

Un relat de: Bufanuvols

Trist, decebut, maníac depressiu, melangiós, abatut, destrossat, desenganyat... Viure? Què és això? Per a què viure? Per a fracassar en tot i ser la bufa de tots o potser per decebre'm a cada pas que done perquè he xafat una merda?

Tres dies pèssims, un mes depriment, una vida fatídica... el diumenge, en la competició, vaig pujar cinc segons la marca dels dos-cents estils i no podré anar al campionat d'Espanya; el dimarts, Paula em va dir que n'havia trobat a un de Castelló que li havia pres el cor i que jo, sentint-ho molt, havia estat desplaçat al ronyó, per a ser expulsat en forma d'urea i amoníac la pròxima vegada que anés a buidar el cos i, el pitjor de tot: els pares s'han separat per no sé quin motiu incomprensible i l'àvia, del disgust, ha mort.

L'últim mes ha resultat una catàstrofe emocionalment parlant: el grup d'amics vam renyir i, després de la primera escissió en dos coalicions noves, hem acabat tots enfadats amb tots. També ho ha sigut si em referisc a mi mateix: vaig caure de la bicicleta baixant les pistes de les Agulles i he perdut, en la cama esquerra, tot allò que hi ha a partir del genoll. No-estimat lector, amb aquesta sèrie de desgràcies successives, què faria vostè? No, no m'ho diga sa il·lustríssima persona, que jo ja ho he cavil·lat durant deu minuts i tinc la solució: em suïcidaré. Se me'n fot tot allò bonic o apreciable que pogués viure en vida puix considere que n'hi haurà més de lleig i despreciable. No tindré un treball ni una família amb fills (m'estalviaré penes a l'hora d'estudiar durant anys per tal de tenir un sou digne; tampoc viuré cap de les penes potencials adjacents a la possessió de família). No experimentaré tots els sentiments o experiències o com hom vulga dir que encara no he patit o gaudit(?) (i què? Segur que n'hi ha més d'allò roí i mesquí i ronyós que de tot lo que es puga considerar benèvol).

(...)

He reflexionat... més encara... I he pensat en el matí (en les 7.35 del matí). Quan em lleve i el cap és com un bombo silenciós que vol despertar la seua música en un nou somni, incitant-me a tornar al llit; però jo el refuse i vaig a desdejunar... Dues napolitanes de xocolata i un tassó de llet... Després, un fantasma amb la panxa plena va a l'habitació i recorda que no s'ha rentat la cara... I arriba davant l'espill i aleshores reconeix que sóc jo. Pose les dues mans en forma de plat després d'obrir l'aixeta i deixar caure l'aigua molt gelada uns pocs segons; les mans s'acoblen a la cascada d'aigua polar i, en un deliciós suau fonema, ballen junts durant uns instants afalagadors per al meu cos, que reviu de la mort nocturna del son. I acoste l'ínfim mar a la faç i els conjugue per tal de refrescar-la... Quan acaba aquesta dansa, fosos jo i el mirall, emprenem una tasca encisadora: treure les lleganyes dels meus ulls mullats. Els dits busquen la substància groguenca entre els plecs de la pell i els òrgans dedicats a la visió i la treuen amablement intentant no ferir-los... Quin deler, quin plaer: una sensació mundana, banal - digueu-me voluptuós-... Només per això he decidit de no llançar-me des de les antenes del Bartolo.

Comentaris

  • ginebre | 02-02-2007

    Bo! Bo! No us el perdeu, lectors i lectores!

  • Agilitat en l'expressió dels sentiments.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 08-12-2006 | Valoració: 10

    Quna llàstima que aquest relat tan ben escrit l'hagi llegit tan poca gent. Bé, ja veus que estic fent una repassada per la teva obra penjada al web, i això només ho faig quan un autor m'agrada molt. Encara tinc la mosca al nas amb això dels setze anys... però bé... no insistiré més...
    Fina ironia, en aquest relat, bon domini de l'ús de la llengua, agilitat en l'expressió dels sentiments, capacitat de fer-se interessant... Molt bé.