Carta a qui no va arribar a llegir-la

Tarragona, 2 de febrer 2004


Adrià,

Aquesta carta l'he escrit moltes vegades dins meu, ha tingut tants començaments.. però mai finals, sempre ha estat escrita en la foscor, ara potser és el moment que vegi la llum. T'escric ara que la pena comença a caminar, ara que ja no espero res, i l'esperança ha marxat definitivament, t'escric ara, perquè com diuen els filòsofs: "Sólo aquellos que no esperan nada del azar, son dueños de su destino". Ara ja no espero, així que separo el meu camí del teu, ara ja no espero amb impaciència, i el telèfon deixa de ser el meu enemic per no portar-me noticies teves, t'escric ara, perquè estic aprenent a viure sense tu, sense els teus mails, estic aprenent a no forjar esperances de veure't, ni falses il·lusions. T'escric ara que tot el que sentia s'ha vist ofegat dins meu, en lloc de tancar la pena entre paraules, com abans, l'he hagut d'enfonsar, allà on ni hi ha fons. T'escric ara, però no per tu, sinó per mi. Per poder acabar de trencar l'últim sortilegi que m'uneix a tu, per poder escapar d'allò que m'atrapa, T'escric ara, que la tempestat s'allunya amb lentitud, ara que penso que ja és lluny perquè faci mal, però encara es a prop com per poder sentir la brisa sense que hi hagi vent fred, sinó càlid. Ara, perquè estic preparada per dir-te coses, ara, perquè les paraules seran paraules, però no retrets ni desesperació per les teves acusacions, ara que la calamarsa crea una cortina de distància i desdibuixa la teva figura que tantes nits s'ha amagat dins el cor, perquè ara arriba el moment de començar de nou.

Sé que amb les paraules que dic, em separo de tu, i un fil es trenca, un fil tan fi com la seda, tan fort com el lli, tan dolç com el setí. He estat molt temps preparant-me excuses per anar a cercar-te, he estat temps preparant trobades, preparant cartes.. ara veig que no necessito excuses, ni necessito paraules que et demanin que m'escoltis, perquè ara no les dic per ser escoltades, sinó perquè necessiten ser dites. Necessiten ser pronunciades, potser t'escric per elles, perquè sempre t'he dit que les paraules són per mi, la llum, el refugi. I durant aquest temps, han estat lligades per no ser dites, han estat ofegades per la pena i la desesperació, han estat massa temps ocultes, amagades. Ara i no en cap altre moment han de ser dites, sense por a veure't, sense por a la teva resposta, sense desesperació, però sobretot sense esperança. Perquè ara aprenc a no tenir-la, perquè ara estic aprenent una lliçó que fa mal, perquè ara em queda l'ultima classe, ara em queda aprendre a no esperar-te.

Provaré de fer-te veure el que hi ha dins, com a simple espectador, sense permisos per modificar els continguts, com diuen els informàtics, provaré, però no sé si ho aconseguiré. T'escriuré d'una manera diferent a la que tu ho vas fer, perquè he tingut prou temps per preparar-ho. I no vull ser com tu, no serà una carta plena de dolor. Temps, per llegir la teves dues últimes cartes, temps per poder pensar en elles, temps per torturar-me i sentir-me culpable d'un delicte que no era pas meu, temps, per plorar, fins i tot temps per buscar-te entre la gent del meu voltant. I Així, poc a poc, els dies han passat i amb ells, una part de tu ha marxat, però no del tot, amb això també m'acostumaré, a saber que existeixes i que estàs , que respires el mateix aire que jo, que camines pels mateixos carrers, i que a tots dos ens arriba la mateixa nit, i per tant per alguna causa, seguim units. Temps, per calmar la meva set d'explicacions i córrer cap a tu, cridar que no t'he fet res per a que em facis tant de mal, crits que no haguessin servit de res, perquè el vent hagués bufat i amb els dies, no hagués quedat res, tan sols pena i humiliació per mi. Temps, ha hagut temps per preparar la meva defensa davant teu, durant aquest temps, he reunit proves de la meva innocència, he buscat la manera de fer-te veure que no eres cap joguina, de fer-te entendre que les llàgrimes no són vessades sense raó, que la pena no es busca, sinó que es troba i en algun moment arriba, i tal i com ve, acaba marxant. Jo he vist aquesta pena reflexada en els meus ulls, la pena de saber que estàs prop i lluny, la pena d'escodrinyar el teu futur i veure que no hi sóc. Pena de voler córrer vers a tu i saber que els teus braços, no es tancaran abraçant-me sinó formant un cercle on jo no hi sóc, pena de saber que les trucades no són benvingudes i les cartes no son llegides, pena i tristesa de saber que en les teves nits no sóc jo qui les omple, agonia de pensar que has canviat el teu amor per mi, per un estrany sentiment, tristesa de veure com has virat el teu rumb en direcció oposada a la meva, i com de la nit al dia, el món ha donat una nova volta, i en algun moment, jo he caigut.

Perquè li escrius? Em pregunten, perquè ho fas? Perquè -contesto- amb els ressentiments no faré res, només ocupen pena en el cor, i és un pes que he de treure. Només ho podré fer buidant-lo i tornant a ficar les coses que són necessàries a dins. I el ressentiment no té cabuda, ni la pena. La ferida és gran i profunda, i potser, en contra del pensament popular, no es cura, tan sols s'alleuja. Penso el perquè la ferida és gran, i en aquest punt, m'he n'adono que ja no ho tinc preparat, però sé que tot el que surti de dins, estarà bé, perquè serà sincer, perquè serà cert, però sobretot perquè són sentiments, que estan, que existeixen i que en algun punt vam compartir.

He passat dies sencers recitant la teva carta de memòria, pensant en la carta aquella en la que deies: "Deixa que sigui la persona que mogui el món per tu", i després pensava en l'última carta que deies que marxaves lluny de mi, precisament perque em volies, i jo deia: Déu meu! I de nou, sabia que naixia una nova tortura i una nova nit de tristesa es cernia sobre mi i es posava al llit. Passen els dies, i l'esperança acaba, tal i com acabem les millors pel·lícules d'amor, tal i com ho fan els llibres, tal i com ho fa l'estiu, però sempre queda l'esperança d'un de nou, a mi, no em queda ni això. Fins fa poc, molt poc, pensava que si els dies no avançaven i si el vent no bufava, si les nits es feien eternes, si el mon no girava, i l'hivern no acabava per deixar pas a un proper estiu, llavors potser tindria una oportunitat de recuperar-te. Potser llavors el sol brillaria, després de la tempesta i de nou els camps floririen. Massa condicions, massa impossibles, massa aigua que ofega els camps, i els bassals no permeten que neixin flors, ni que donin fruits els arbres, tanta pena ha acabat per matar, en lloc de que les llàgrimes fossin l'aigua necessària per florir.

Escolto una cançó que fa temps et vaig dir que era capaç de penetrar dins l'ànima i formant una mà de cotó que s'endinsa i arrencar l'aflicció i la tristor, i així em sento, com a mida que escric, m'arranco una part de l'ànima, que segurament per molt temps que passi, no tindrà cura.

He escoltat sobre tu moltes mentides, moltes veritats, moltes idees i molts pensaments, moltes opinions, molts consells, he escoltat de boca dels qui m'estimen milers de paraules, i finalment em quedo de tot allò amb la meva idea. Puc escoltar, puc sentir-los i fins i tot alguns els hi donaré la raó, a d'altres els hi rebatré. Finalment acabo defensat, potser perquè penso que ningú té dret a jutjar-te, a cap de nosaltres dos. Tothom té la seva vida, i s'els si dona un temps per viure-la, per triar, per fer el que vulguin amb ella. Ningú té dret a triar per ningú, de la mateixa manera que jo no puc triar per ells, ells no ho poden fer per mi. Massa gent pel mig, masses opinions, i en els fons el que penso.. massa ignorància, massa falta de coneixement, d'una cosa, d'un sentiment que només ens pertanyia a nosaltres. He decidit que m'equivocaré i serà del error que sorgirà una bona decisió. Hi havia un escrit que deia: "Si volviera a nacer me equivocaría más veces..." Estic contenta amb els meus errors, i si la gent tal i com diu, tu vas ser o ets un error, llavors tal i com deia l'escriptor, m'equivocaria més cops. I així d'aquí un temps, ho podré dir, jo em vaig equivocar.

Em sento com una nena que fa un examen d'una lliçó que ha estudiat, que sap de memòria, que no té dubtes ni preguntes d'última hora, però que davant l'examen i l'hora, els nervis se la mengen, i ara tinc nervis. I ni tan se vols, sé ben bé, de qué. Em sorgeixen preguntes i a cada una li puc donar una resposta, però llavors m'apena pensa que tot el camí que faig no serveix si segueixo plantejant-me preguntes, s'han d'acabar, de la mateixa forma que el que té principi, té un fi. Tot?? No.

Preguntes, dubtes, pors, por a desconèixer la teva reacció davant aquesta carta, però la meva finalitat no és per tu, sinó per mi, és una prova, de saber si ja no pots fer-me mal, si finalment vas marxar tan lluny que ja la teva veu no pot envoltar-me. Ara no pot importar-me el que facis, ni si hi haurà resposta o no. Encara que la mateixa maduresa que he guanyat en aquest temps, també m'ha fet veure les meves debilitats, i m'ha fet entendre que no són dolentes, sinó necessàries. He après que un cop acabi d'escriure hauré de decidir si fer-te-la arribar o no, potser això serà el mes difícil. He après que en quan acabi d'escriure, una pregunta sorgirà del fons, d'aquell fons on jo vaig ofegar l'esperança i la pena. La pregunta a una resposta, i de la pregunta neix l'esperança i la por a que les meves passes no hagin estat ràpides per allunyar-me de tu i encara em dolgui, provocant por a que el teu silenci em condemni de nou a la tristesa.

D'altra banda sé que no pot existir més pena de la que ja he viscut, no pot haver-hi més tristor que aquella que es condemna al cor a estar assegut a una cadira a esperar, a veure com passen les hores, fins fer-lo embogir, fins el punt d'escoltar cançons on no sonaven, veient senyals que no hi havia, embogir fins llegir el que no posava, fins viure tancada dins la meva imaginació, vivint una realitat que no era, oblidant el p
resent.

No puc culpar-te de res, ja ho sé. M'has recordat que mai m'has demanat que surti amb tu, ni que estiguem plegats, mai ho has fet. Això serà una petició mai formulada que mentre a tu t'alleuja pensant que mai ho has dit, a mi m'apena pensar que estava disposada a trencar la meva seguretat per una promesa mai dita.. i de fet vaig trencar un lligam per tu, per fer-ne un de nou, però en algun punt ens vam perdre. Un extrem va marxar i no es va poder ni començar a teixir, potser es va tallar massa tard, amb massa inseguretat i algú va marxar massa d'hora amb una bossa plena de seguretat i odi, desconeixent el que deixava darrera,

T'he estimat molt, ho dic amb la boca plena, sense vergonya, sense por a que les paraules es tornin en contra, només et pot perjudicar i fer trontollar allò del que dubtes o del que t'avergonyeixes, i jo no tinc cap de les dues condicions. Sé que no tinc dubtes, ni fils que moguin les meves paraules o les meves obres, ni tinc fils que et moguin, mai els ha hagut, i si d'alguna cosa puc dir de moure fils és de no voler que marxessis del meu costat, per por a llevar-me un dia i que tu no hi fossis. Vas ser tu qui vas decidir quan havia d'arribar el moment, i has vist que t'ho he respectat, fins avui, moment en que reprenc les rendes de la meva vida, i obro i parlo sense por a les represàlies. No hi ha res a perdre. T'he estimat, encara que tu no donessis valor a les paraules, el que no vas voler veure, es que hi havia més enllà, que vaig enamorar-me, i això és més difícil de curar si és que es cura. Enamorar-me, i ho dic ara sense por, sense dubtes. Enamorar-me de tu.

Mira quina hora és, que ràpid passa el temps ara que les paraules troten pel paper com cavalls en llibertat i omplen l'habitació de seguretat i firmesa.

Potser tots dos hem après, potser hagués hagut d'estimar més ràpid, però l'amor s'agafa el temps que necessita, i tu, no ho sé, potser a estimar amb més calma i devoció, encara que cadascú és com és. Potser hem après o potser no, ara ja no importa, volia escriure't i ho he fet. Un dia vas tenir necessitat de fer-ho i em vas escriure, ara ho havia de fer jo i penso que ho he aconseguit, he plenat els fulls de tristor, de pena, però sobretot d'amor, d'un amor que a tu no t'ha arribat mai i que a mi no em va ser prou, però no hi ha retrets, ni acusacions com les teves, ara ja ha passat el temps de fer-ho.

No penso que sigui un acomiadament, ni tampoc una benvinguda, sé que una part de mi antiga diria de parlar-te del poble, dels records, d'una canço que parla d'un waiting for you, d'una noia amb vestit vermell, dono per assumit que aquesta part de mi no me la treure mai, però en lloc d'odiar-la o obviar-la, fer veure que no existeix, he après a viure amb ella. He après que puc trobar-te a qualsevol cantonada, que puc veure't ballant al poble sol o acompanyat o que pots marxar a Ibissa no importa, créixer de vegades és fer-se mal. He après que les despedides no existeixen, ni tots els adéus són amargs, ni tots els petons dolços.

Sigues feliç Adrià, sempre t'ho he dit, t'ho mereixes, sigues feliç. Saps que sempre hi haurà una dama i un cavaller, i un castell a dalt d'un poble.

Ara he de marxar, he d'arreglar-me sinó m'afanyo, el Robert sortirà i jo no hi seré allà perquè m'estrenyi en els seus braços, i em pregunti que perquè he plorat o on he deixat la tristesa que se'm menjava, encara que no caldrà que formuli la pregunta. Ell ho sap, sap que et vaig estimar i el perquè de moltes coses, de tot allò que tu no vas saber veure.

Cuida't molt, ara marxo amb la seguretat que els records seran dolços, però no un càstig.
Algú que t'estima molt.


Nerea