Carta a Messi

Benvolgut Leo Messi:

Quanta porqueria t’ha caigut aquests dies a sobre. Quants periodistes de rebaixes i quanta infàmia publicada. Quantes paraules posades una darrera l’altra per fer mal. Quin país d’aspirants a Goebbels amb carnet de patriota. Però no vull posar l’atenció sobre qui no es mereix ni resposta. T’escric sobretot per demanar-te una cosa: mai prenguis la decisió de deixar de jugar amb la selecció argentina per fer-ho amb la samarreta vermella de la “roja”. Ja sé que al 2005 et vas nacionalitzar espanyol. És evident que no podies optar a obtenir el passaport català per raons obvies. Tot i així, portes més anys vivint a Catalunya que al teu país natal i, vist com alguns et tracten quan vesteixes l’uniforme de l’albiceleste, podries tenir la temptació de jugar envoltat de Xavi, Iniesta o Puyol. Però no ho facis. Seria l’error més gran de la teva carrera esportiva. Que per què? Deixa’m que t’ho expliqui.

El país que ens té adoptats a tots els catalans gaudeix d’una mitomania sense límits, però també té la malaltissa tendència a agafar mania als mites. Sé que sona un tant incoherent però creu-me, aquí es practica la destrucció com enlloc. Es menysprea l’excel·lència, la genialitat i, tard o d’hora, tot allò que dialoga amb el que és sublim, acaba patint la ira dels mediocres. Ja ho va dir John Kennedy Toole: en aquest món es distingeix a un geni perquè tots els necis es conjuren contra ell. Això precisament és el que has patit aquests dies. Des de Madrid t’han convertit en culpable per ser qui ets, per ser com ets, per gaudir del do del virtuosisme. Ja ho veus. Així les gasten els mediocres.

I no, no es enveja. Perquè sempre en l’enveja s’adscriu el desig de ser com la persona objecte d’admiració. És una altra cosa. És l’aniquilació de tot allò que no es pot ser i que, a més a més, es nega a la resta. Tant se val si els arguments són puerils, si són perfectament refutables o no se sustenten en cap evidència. Aquí tot s’hi val, sempre que recolzi una causa per molt esbojarrada que sigui.

El país que ens té adoptats a tots els catalans és endogàmic, chauvinista i d’un patriotisme de boina i pandereta. Es mira el melic com si fos el centre de l’univers, mentre més enllà de les seves fronteres, les reals i les mentals, la vida es mou amb una velocitat que se li escapa de les mans. D’aquesta manera entendràs que no siguin capaços de guanyar-se la confiança d’altres països per organitzar a la seva capital uns Jocs Olímpics o que la FIFA vegi amb neguit una candidatura ibèrica per portar a terme els mundials de futbol. Resulta d’una lògica evident. Al país que ens té adoptats veuràs delinqüents amb corbata que són escollits alcaldes; exdones de toreros convertides en princeses del poble; monàrquics que s’estimen més ser bufons de la cort que lliurepensadors; feixistes lingüístics; racistes que conten amb números àrabs, mengen productes orientals i ballen música negra; polítics encantats d’haver-se conegut, addictes al mirall i a la demagògia més populista; ciutadans que s’injecten en vena qualsevol merda sempre que sigui de marca i esportistes que es dopen perquè l’important és arribar el primer sense pensar en res més. Així és el país que ens té adoptats. Ja no és el país de Machado, Lorca o Picasso. Ara és un territori que viu en democràcia però no sap viure democràticament. Un lloc en el què tot semblen drets i no hi han obligacions, on les decisions de molts són amputades per uns pocs, on es persegueix la diferència perquè no es vol entendre.

I què té tot això a veure amb la “roja”? T’explicaré una petita història. Any 2002. Salt Lake City. Jocs Olímpics d’Hivern. Johann Muehlegg. Et diu alguna cosa aquest nom? Aquest jove, amb aspecte de no ser precisament de Quintanilla de Onésimo, es va nacionalitzar espanyol. En molt poc temps es va fer famós perquè va començar a guanyar medalles d’or. Llavors, els mateixos diaris que et demonitzen per haver obtingut la segona pilota d’or, li van canviar el nom. Van decidir que es diria Juanito. El llavors secretari d’Estat per a l’Esport, Juan Antonio Gómez-Angulo, va treure pit per Juanito amb unes declaracions dignes de El Alcázar: «se trata de una medalla cien por cien española. Es tan nuestra como si hubiese nacido en España. Es un metal absolutamente español porque aquí está la bandera española». El que va succeir després podria haver estat motiu d’una pel·lícula de Luís García Berlanga. El famós Juanito s’havia dopat amb darbepoetín. En l’actualitat viu apartat dels mitjans de comunicació en la seva Baviera natal perquè resulta fàcil d’imaginar la reacció d’aquells patriotes que vuit hores abans de fer-se públic el positiu l’havien transformat en una mena de Roberto Alcázar i Darbepoetín.

Veus? Si juguessis amb la selecció espanyola i marquessis un gol series ESPANYOL, amb majúscules. Però si un dia la genialitat deixés de visitar-te, t’enviarien a beure Mate i cantar tangos en qualsevol local de Buenos Aires amb un bitllet d’avió sense tornada.

No ho facis, Messi. Mai deixis de ser argentí al cent per cent. Mai perdis aquest accent i els teus orígens.

Acabaré amb una petita història més personal. La meva filla té un petit osset que porta la teva samarreta del Barça amb el 10 a l’esquena. Moltes vegades la veig adormida mentre abraça al seu nino. Llavors penso que, de moment, ha escollit bé els seus referents perquè, si en alguna cosa vull educar-la, és en estimar la genialitat, en deixar-se emportar per totes les persones que construeixen, ja sigui en l’esport, en la literatura o en el cinema. Si en algun moment veig que perd la sensibilitat per apreciar la bellesa, la creativitat, la intel·ligència i tot allò que permet millorar el món en el què vivim, demanaré la dimissió com a pare i em faré periodista esportiu madrileny.