Carrers solitaris

He tornat a passejar pels carrers solitaris, orfes d'estiuejants ociosos. Les finestres tancades, les reixes a les portes, el silenci de la vila. Hi ha un benestar indescriptible en aquesta bonança que m'envolta, en aquesta calma que em sedueix, en aquest sol feble i esbiaixat que suscita ombres allargassades, en aquesta mar insinuant que s'endinsa en el fons de la badia. Sento una remor gairebé imperceptible procedent de les barques a motor, que surten del port provocant ínfimes onades en les tranquil·les aigües de la cala. S'ensuma el canvi de temps, s'intueix la propera arribada de la pluja, es prepara el poderós llevant, el renta bótes, que comença la temporada tardoral de vent ratxós i de paraigües. Fidel al calendari arribarà el temporal i l'embat de les onades coronades d'escuma blanca copejarà una i altra vegada la costa després del llarg viatge, en mig de la cridòria de les gavines excitades. La pluja caurà amb intermitència i els bassals a prop de la platja seran un aiguabarreig de sal i bombolles. El mar farà olor de mar i l'aire s'impregnarà del soroll de les pedres arrossegades per la ressaca.
Però encara queda una mica de temps per gaudir d'aquesta calma beatífica. La ratlla de l'horitzó sembla marcada amb tiralínies, el temps sembla parat en aquesta mena de llimbs terrenals. És una espera benevolent, una estació de trànsit entre la gatzara estiuenca i l'absoluta soledat del temps rúfol. Sento les veus de la infància en cada carrer, en cada plaça, en cada racó. El mecanisme de la memòria es desencadena atiat per l'obscena decadència de les cases, per l'absolut abandó del poble. En l'esfereïdor silenci del lloc sonen de sobte, de manera nítida, unes campanes que em distreuen del meu encanteri. No hi ha cap pressa en aquest vaixell de vela atrapat en aquesta inusual absència de vent. El poble sembla un gat adormit, ajagut i arraulit a la vora del mar. Esperant l'hivern, es nodrirà de capvespres agònics i acolorits, suportarà els embats de la tramuntana que arrossegarà les fulles seques, aspres i esgrogueïdes dels plàtans de la rambla, en una trajectòria anàrquica i imprevisible. En la inapel·lable serenor del seu declivi permanent, el temps quedarà atrapat i es fondrà en les cases vençudes, en els jardins embardissats, en l'antiga i orgullosa opulència esdevinguda ara decadència sagnant.