Cara a cara

Un relat de: moher

Un dia algú em va dir que els ulls són el reflex de l'ànima, que si m'hi fixava bé podria llegir les inquietuds i pensaments als ulls de la gent com si es tractessin d'un llibre. Sempre havia pensat que això no era més que una frase bonica, però fa uns dies vaig descobrir que estava equivocat, que els ulls em podien dir molt més del que gosava imaginar.
Estava prenent un cafè en una granja del carrer Ferran, esperant a una amics que feia mitja hora que haurien d'haver arribat. Havia aprofitat el temps per acabar d'enllestir les conclusions d'un treball que havia de presentar l'endemà. Just quan estava apunt d'acabar, vaig notar que algú m'estirava del plec de la camisa a l'alçada del colze. Vaig alçar la vista esperant veure a l'Àlex o l'Emma, però no hi havia ningú. De nou, vaig notar una estrebada a la camisa. Aquest cop hi havia una nena d'uns cinc anys, que em mirava amb uns ulls verds immensos que semblava que et volguessin travessar. Em vaig limitar a somriure-li i vaig continuar escrivint, però per molt que ho intentés, no em podia concentrar. Notava com els seus ulls em miraven encuriosits i no podia deixar de pensar-hi.
- Que t'has perdut, maca?- li vaig preguntar finalment. Ni es va immutar, va seguir mirant-me fixament i prou. Vaig aixecar-me per veure si hi havia algú que semblés estar buscant-la, però el bar estava pràcticament buit i ningú mirava en direcció a la meva taula. Em vaig asseure de nou. He de confessar que la mirada d'aquella nena m'inquietava. Els seus ulls semblaven tenir la profunditat i l'experiència de dècades i dècades d'existència i en cap moment em van transmetre ni un bri d'innocència. Més aviat semblava que els hi fes llàstima.
Em vaig fixar que tenia una pell pàl·lida que amb prou feines es distingia del vestidet blanc que portava i que contrastava amb el seu cabell llis d'una foscor inexpugnable. Va alçar la seva mà i em va agafar un dit, insistint-me perquè la seguís. Vaig pensar que s'havia perdut i que volia que l'ajudés a buscar els seus pare, així que vaig deixar els diners del cafè amb llet sobre la taula i vaig sortir del bar amb la nena agafant-me pel dit índex.
Al cap de pocs minuts, baixàvem la Rambla en direcció a Colon. No us sabria dir per què, però per uns moments tot el que havia viscut fins aleshores s'havia esvaït i res era més important que seguir acompanyant a aquella nena fins on em volgués portar.
Arribant a les Golondrines, em va indicar que volia agafar el telefèric. Semblava que les cabines s'estiguessin cap a l'infinit a causa dels densos núvols que cobrien la ciutat i amagaven la muntanya de Montjuïc.
Just quan havia decidit que la seguiria, vaig recordar que l'Àlex i l'Emma potser haurien arribat al bar del carrer Ferran.
- No, ho sento. No puc acompanyar-te més enllà, hi ha gent que m'està esperant.
La nena em va clavar la mirada més severa que mai ningú no m'havia dirigit i em va obligar a agenollar-me per tal que els nostres ulls es trobessin a la mateixa alçada.
Diria que em va estar examinant durant hores, però de fet no s'hi va estar més d'uns segons. Finalment, es va enretirar mica en mica i em va somriure. Els seus ulls ja no irradiaven enuig, sinó compassió i tristesa. Feia tot l'efecte d'haver viscut aquella mateixa situació milions de vegades.
Mentre la nena es dirigia sola cap al funicular, vaig tenir la certesa que algun dia ens tornaríem a trobar i que aleshores no li podria negar novament la invitació. Els seus enormes ulls m'havien mostrat el camí que tard o d'hora hauria de seguir.

Comentaris

  • peres | 21-04-2005 | Valoració: 9

    no et coneixia, et torno la visita.

    la veritat: no em convenç gaire la literatura fantàstica, però aquest relat m'ha agradat força. cal aprofitar les ocasions, penso, no deixar passar les oportuniatts, pq si no, potser no tornen, encara que la/el protagonista d'aquesta història confia q sí. I normalment és q no. Es presentaran altres oportunitats de fer altres coses, però la mateixa oportunitat de fer la mateixa cosa, ja no.

    suposo q jo tampoc hauria estat capaç d'anar-me'n amb la nena, pq sempre penses q tens tantes coses importants per fer... i pq sóc + aviat covard, conservador, però penso que caldria anar-hi... és com allò q estàs convençut q cal ser bona persona, i després la realitat et fa veure q no ets capaç...

    (aquesta setmana estic de sort: és el segon dia dels últims 8 q entro a RC, i les 2 vegades he trobat un comentari a un dels meus relats, de manera q he pogut ser ben educat i contestar de seguida)

    bé, i no sé què +, una abraçada

    pere

  • enigmàtic[Ofensiu]
    FRAN's | 05-04-2005

    tot i que, com han dit altres, provoca una sensació d continuitat, segur k no el vols continuar?
    grax xl comentari

    sempre escrivint (o intentant-ho)
    FRAN's

  • No pots[Ofensiu]
    Biel Martí | 22-12-2004 | Valoració: 9

    No pots deixar el relat aquí, home, l'has de continuar, que promet molt. L'he trobat escrit amb una senzillesa molt ben trobada com treballada, i a més, encara que esperava una més gran descripció d'una Barcelona en el camí del protagonista amb la nena, tot fa pensar que rere el funicular hi ha quelcom. Et recomano (i et demano) que el continuis!

  • hola![Ofensiu]
    Shu Hua | 23-11-2004

    A mi també em va agradar molt parlar amb tu. Com ja he dit abans, això de poder posar cara i veu al contador del conte és un luxe que poques vegades gaudim.
    De primer el conte m'ha deixat parada, pensava: i ja està? Després he reflexionat que els contes són ens per si propis i si aquest no vol tenir final, doncs és que no n'ha de tenir. Sí ja sé, hauries de ser tu qui ho decidís. Però en el cas d'un conte acabat, ja no és l'autor qui decideix, sinó ell mateix. Almenys a mi em passa. De vegades llegeixo un conte que vaig escsriure fa temps i penso: ara el canviaria. Doncs no puc!
    A mi m'ha agradat la història. Suposo que et refereixes a viure l'aventura sense por, a llençar-te a experiències noves. Jo sempre aconsello tirar endavant però amb cautela. Mai te'n penediràs tant del que no t'has atrevit a fer com del que has fet i t'ha sortit malament.
    Una abraçada.
    Glòria

  • no concideixo [Ofensiu]
    Linkinpark | 10-11-2004 | Valoració: 10

    amb la nota dels altres, tots t'han posat un set, pero a mi aquest relat m'ha agradat molt. el final pot ser l'has deixat massa en suspens, però així i tot el relat ha estat molt bé.
    Continua així!!!

  • Recursos ben aprofitats.[Ofensiu]
    Deck | 30-05-2004 | Valoració: 7

    S'hi troben recursos clàssics (però no pas suats ni menyspreables) com la utilització del personatge infantil o la submissió del protagonista a una mena de força estranya, tractats de forma força bona i capaços de crear una atmosfera de suspens molt captivadora.

  • Introducció modèlica[Ofensiu]
    Carme Cabús | 14-05-2004

    Hola Moher,

    El teu relat promet. Fas una bona introducció, premonitòria, modèlica. Saps aportar els elements que creen inquietud, que trenquen la convenció de la realitat, i t'enduus el lector, però no acabes el conte. No hi ha prou elements que condueixin a un final, i crees unes expectatives que després no es compleixen. Val la pena que l'acabis, sense ni allargar-lo massa, perquè pot ser genial. Així, coincideixo de ple amb els anteriors comentaris.
    Encantada de trobar-te per aquí.
    Una abraçada,
    Carme

  • La figura infantil[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 04-05-2004 | Valoració: 7


    Està prou bé, fas servir la figura infantil per inquietar amb solvència, com a Moira. Però coincideixo amb dacar que, potser, pots aprofundir més en aquesta atmosfera inquietant, que saps assolir perfectament.

    Segueix així, espero veure més relats teus!

  • Molt bona arrencada[Ofensiu]
    dacar | 28-03-2004 | Valoració: 7

    Molt bona arrencada. Crees un clima inquietant, gairebé es pot sentir la mirada de la nena. Però el final fa una frenada brusca (és el meu humil parer). La idea és bona.

Valoració mitja: 8.43

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de moher

moher

9 Relats

76 Comentaris

21824 Lectures

Valoració de l'autor: 9.08

Biografia:
garajonay_la gomera agost05

ara queda molt lluny,...