Por

L'Enric jeu al bressol. Ja té més de dos anys i hi comença a estar estret. Mentre els pares xerren al menjador, intenta dormir. La foscor, però, el manté despert i no deixa que s'endinsi al món de somnis que tan anhela.
Al carrer fa estona que plou i les gotes d'aigua piquen amb força contra la finestra de l'habitació. La llum dels fanals es filtra per la cortina i crea formes estranyes i amenaçadores, que agafen proporcions descomunals en la ment de l'Enric. Cada cop que hi ha un llamp, per unes centèssimes de segon, apareix una dama tota de negre que l'observa, asseguda a la cadira de la cantonada. L'Enric sent la seva respiració i queda paralitzat, fins que arriba el so d'un tro i deixa de notar la seva presència. De nou, la foscor envaeix l'habitació i l'Enric no pot evitar amagar-se sota els llençols...

Un home jove surt del portal de casa amb la seva samarreta preferida, la que li marca els pectorals i té un dibuix d'un cagarro marró envoltat de mosques. Fa dos minuts que s'ha dutxat, però els nervis fan que comenci a suar lleugerament mentre es dirigeix cap a la gelateria. Avui ha quedat amb ELLA, la noia de la cabellera clara i els ulls de color mel que li talla la respiració cada cop que se li acosta a classe. Encara no sap com ho ha aconseguit, però aquesta tarda té l'oportunitat perfecta per donar el pas que sempre ha temut.
Quan tomba la cantonada, la veu asseguda parlant amb la cambrera. El cor li va a cent i sembla que l'estómac li hagi de sortir per la boca. La noia el veu i li somriu, i ell no pot evitar sentir-se únic i especial per primer cop a la vida, perquè aquells ulls només el miren a ell.
Després de més de dos hores de conversa, tots els temes alternatius s'han esgotat. Ella el mira, preguntant-se si realment la desitja o no. L'Enric agafa aire i comença a parlar. De sobte, veu com la dama de negre l'observa des de la distància i un calfred li recorre tot el cos com quan tenia dos anys.
- Què deies?- pregunta ella esperançada. Però ell ja no ...

L'home amb el maletí de cuir i l'americana italiana surt de l'oficina. Els cabells fa anys que li cauen i es pot dir que comença a ser calb. Per molt que s'esforci al gimnàs, ja no és el que era i la panxeta comença a aventurar-se més enllà del cinturó. Fa hores que treballa i té ganes d'arribar a casa, posar-se la samarreta més ampla i descosida que tingui i cuinar un bon sopar, encara que no tingui a ningú amb qui compartir-lo.
S'acosta l'estiu i la gent comença a anar més lleugera. Quina enveja!-pensa. Mentre espera que els cotxes s'aturin, s'adona que coneix a una dona que està a un parell de metres a la seva esquerra, amb la mirada perduda a l'infinit. Continua sent preciosa, però ha canviat molt, el temps no perdona. Encara recorda quan la va deixar plantada en aquella gelateria sense donar cap explicació i ni tan sols acomiadar-se. Durant trenta anys no ha pogut oblidar-la i fins i tot havent estat casat un cop, seguia pensant en ella i els seus cabells llargs i suaus.

- Perdona, ets tu, no? La dona se li ha avançat i ara la té a tocar, preguntant-li si és ell. Aquella sensació que l'havia envaït trenta anys enrera es torna a apoderar d'ell i, encara que desitjaria amagar-se sota una pedra, beneeix cada un dels segons ens els que la té aprop.
La vol abraçar i besar però un cop més, sent com la dona de negra el mira, immutable. Aquesta vegada, però, reacciona, i una ràbia sense control el domina. Engrapa a la dama del coll i la escanya amb tota les seves forces, i ella el segueix mirant directament als ulls, sense sentir cap mena de dolor.
Quan torna en si, veu que aquella dona s'ha esfumat i, amb ella, cinquanta anys d'angoixa.
- Per fi ho has aconseguit, Enric!- li diu amb llàgrimes als ulls. -Jo em vaig desfer del meu fa temps....
- Enric, què em volies dir aquell dia?
Encara desconcertat, reuneix tota la força de què disposa i aconsegueix articular uns mots: Ah! Res d'important, .....D'això...vols sopar amb mi??