La Psicologia de les Mones [XIII]

Un relat de: moher

Abans de llegir aquest relat, és convenient haver llegit els capítols anteriors:

Biel Martí (14-10-2004) (I)
Manuel de Lino (24-10-2004) (II)
Tiamat (28-10-2004) (III)
perdix (06-11-2004) (IV)
Follet groc (Cesk) (10-11-2004) (V)
Sergi Yague Garcia (15-11-2004) (VI)
FRAN's (08-12-2004) (VII)
Alícia Gili Abad (21-12-2004) (VIII)
Vicenç Ambrós i Besa (27-12-2004) (IX)
shuhua (29-12-2004) (X)
mar (14-01-2005) (XI)
Ilargi betea (25-02-2005) (XII)

..................

La Psicologia de les Mones (XIII)

Una lleugera olor a fregit envaeix les escales. El paper de paret cau a trossos i hi ha almenys un dit de pols a cada esglaó. Porto la bossa de plàstic vermell amb la mà esquerra mentre subjecto amb fermesa la pistola que em van regalar quan vaig ser ascendit a detectiu.
Sé que és al tercer pis, el propietari deu fer dies que l'ha trinxat. Porto temps seguint-lo, tinc tots els seus moviments registrats. Tots menys un, és clar! Encara se'm regira l'estómac quan recordo el que em va fer el molt fill de puta.
Arribo al replà i em planto davant la porta...No goso ni respirar i paro les orelles esforçant-me per sentir alguna cosa que m'indiqui què pot estar passant dins del pis. No puc evitar tenir la sensació que tots els esforços i sacrificis que he fet, tots els dubtes que he tingut durant aquests anys, m'han portat a aquest moment...

Ja a l'institut, on el vaig conèixer, em va semblar un tiu inquietant però interessant a la vegada. El dia que em va ensenyar la seva meravellosa obra em va faltar poc per engegar-ho tot a la merda i seguir-lo. Segur que pensava que era una ànima submisa, que m'agenollaria davant seu i l'idolatraria sense qüestionar el seu credo. Em deuria tenir com un ximple...però mira on és ell i mira on sóc jo, ara, aquí.
He de confessar que durant alguns anys, sobretot al principi de la meva formació com a policia, vaig estar considerant la seva proposta. De fet, crec que no era totalment errònia. Però la seva ment malalta li impedia destil·lar les idees pures de totes les vacil·lacions inintel·ligibles que havia escrit amb cura al seu llibre.
- Per què no?- pensava. Per què no aprofitar el seu treball obsessiu i degenerat i adaptar-lo, polir-lo i millorar-lo, convertint-lo en un veritable text de culte. La meva tesi, la meva Psicologia de la Mones.
Però no, no va ser així. Amb els anys vaig anar oblidant-lo i les intencions de fer la meva pròpia versió es van esvair.
El destí, uns anys més tard, em va brindar l'oportunitat de retrobar-lo quan em van assignar la investigació del macabre assassinat del seu pare. Des d'aleshores, li vaig seguir la pista sense problemes. Ja fa temps que sé on s'amaga...aquest matí he fet una visita al seu cau. Deu haver perdut facultats si de debò es creia que podria pispar un cor i un cap de iaia sens deixar rastre.

- Sóc jo!- Em sento la veu nerviosa i distant, com si fos algú altre qui pronuncia els mots que surten de la meva boca. Sense esperar, esbotzo la porta d'una cop...
L'espectacle és lamentable. Hi ha un rastre de sang i vòmits que inunda el passadís i s'estén cap al menjador. El sol de migdia entra pels finestrals i retalla la silueta del meu antic company contra la finestra. Se'l veu serè, complagut de trobar-me de nou enmig de tots aquests cossos mutilats i inherts.
- Detectiu! Per fi m'honores amb la teva visita!...
Com està la teva filleta? Anava molt maca l'últim dia que la vaig veure...sempre és així de riallera?...No! Segur que no, segur que es fa un fart de plorar quan no li compres aquells caramels que tant li agraden.
- Què fas? No respons? M'estudies potser...?... Recordo que eres diferent dels altres, més espavilat...però tampoc massa, de fet. Carn humana, igual a tot el que m'he anat trobant fins ara, igual d'inferior, igual d'immunda...Què és el que et fa tanta gràcia?

- He pensat que voldries veure una cosa...company- li dic, ara amb veu convincent, ferma, pròpia de qui té la seguretat de saber-se guanyador en un enfrontament.
L'observo uns segons més, fruint de la guspira d'incertesa que ha aparegut en la seva mirada. Amb molta calma, agafo la bossa de plàstic pels extrems i deixo anar tot el que conté a terra, a mig camí entre ell i jo...
Han patit una lleugera transformació, però jutjant per la seva cara d'estupefacció, diria que ha reconegut els volums de la Psicologia, estripats i desgarrats, d'entre tota la merda que he recollit durant la meva visita matinal.
- Saps? N'he estat llegint un tros abans de venir...Suposo que tens raó, tota és igual, ...tota la merda, vull dir.
Em mira com si li acabés de clavar una puntada als collons. Els seus ulls vessen d'odi i menyspreu i murmura mots que no aconsegueixo entendre. De cop, en un acte irreflexiu, es llança sobre meu amb el ganivet de carnisser apunt. Amb un moviment ràpid aconsegueixo esquivar-lo i apunto amb precisió entre cella i cella. Els peus em rellisquen amb la sang i ell ho aprofita per etzibar-me un cop al cap amb el mànec del ganivet i deixar-me estès a terra amb tots els altres cadàvers.


Urquinaona, L-4. Entro al metro atordit després de la trobada sorpresa amb el detectiu. Encara que fa força calor, porto una gavardina gris, que m'amaga la roba esquitxada de sang i el meu fantàstic ganivet. El toco amb cautela amb les puntes dels dits, resseguint la fulla d'acer inoxidable...el seu tacte em relaxa.
Ha estat més valent del què creia: s'ha carregat el meu amagatall i el resultat de mitja vida de reflexions...però no hi ha cap problema. Tinc ben gravades al cap totes i cada una de les paraules que vaig escriure.
Mentre m'assec a un extrem del vagó miro al meu voltant, acariciant el ganivet. I no puc evitar somriure, doncs se m'acaba d'acudir la manera perfecta per concloure l'últim capítol de la meva obra...

Segons m'han dit, em van trobat inconscient entre tot de morts que encara ara intenten identificar. M'he estat tres dies a la UCI, sense obrir els ulls.
El meu ajudant m'ha portat les còpies que li vaig demanar del despatx i les ha deixat a la tauleta, al costat del dibuix que em va fer la meva filla el dia que em van hospitalitzar.
El cap encara em cou per dins i em costa agafar el pilot vermell mentre obro el primer arxivador: La Psicologia de les Mones, capítol 1...

Comentaris

  • M'encanta la[Ofensiu]
    hertasilvia | 03-02-2021 | Valoració: 10

    M'encanta la manera de començar el relat. Molt bo. Has aconseguit fer-me riure molt amb poques paraules. Fins aviat! wobble man online game

  • Les mones![Ofensiu]
    pèrdix | 19-03-2005

    se m'havia passat...
    Per fi dones veritable veu al Comissari..i no és un defensor de la justícia pla i estricte sinó que es troba ben bé a la frontera del delicte i la bogeria del seu ex-amic. S'ha ficat tan bé a la seva pell que sap fer-li mal destruïnt allò que més estima. Potser per això, per admiració, el nostre protagonista li ha perdonat la vida. Potser el vol matar en igualtat de condicions...

    Queda interessant la cosa.
    Un capítol breu però amb força suc, es fa agradable de llegir.
    Em quedo amb aquesta irònica frase

    "Saps? N'he estat llegint un tros abans de venir...Suposo que tens raó, tota és igual, ...tota la merda, vull dir."

    Sap on fer mal el puntyeteru, eh?

    Molt bé Moher!

    P.S.: Responen-te la pregunta, t'he de dir que em dedico a una cosa que no vaig estudiar però que la meva formació és de ciències.

  • Alícia Gataxica | 17-03-2005 | Valoració: 9

    Gir espectacular de protagonista.... Tots es pensen que són molt llestos i no ho son tan, oi?

    M'ha agradat molt, encara que el final es barrejava un pel les dues visions. Això està molt difícil però que molt difícil d'acabar.

    Felicitats noi!

  • i ara què?[Ofensiu]
    Shu Hua | 12-03-2005 | Valoració: 9

    Abundo, abundo, a mi també m'ha semblat genial fer parlar el policia, així ja tenim dos per ficar-nos al seu cap. Vet a quí perquè aquest personatge trigava tant a sortir, i és que s'estava preparant per ser co-protagonista! Si és que nosaltres, pobres escriptors, ens pensem que manipulem els personatges i no ens adonem que són els personatges els qui ens manipulen perquè escriguem el que ells volen.
    Això cada cop està més interessant. Aquest capítol m'ha semblat original, per la manera d'alternar les dues veus. I molt bon detall ubicar-lo tan clarament a Barcelona, em sembla que ningú no ho havia fet.
    Apa, a seguir.

    Glòria

    PD
    M'acostumo a demanar un trofeu de cada capítol, però ara que ja tinc les arrecades taronja de la Mar, no sé què demanar. A més, avui no ha matat ningú. No sé, potser el dibuix de la nena, tinc curiositat per veure què pot dibuixar la filla d'aquest policia, que també Déu n'hi do!

  • Molt bé![Ofensiu]
    Ilargi betea | 12-03-2005 | Valoració: 9

    M'agrada com has enfocat aquest nou capítol, amb els dos punts de vista. A més, has deixat les coses fàcils per la NinniN, que pot fer el que vulgui amb els dos personatges.

    Una abraçada i molta màgia!

  • Matar l'enemic...[Ofensiu]
    Biel Martí | 12-03-2005 | Valoració: 8

    Matar l'enemic acaba amb un mateix. He recordat, després de llegir el teu capítol, un còmic-book de Batman (si, m'agradava el Batman, i què?) en que tenia l'ocasió de matar el Joker, però no ho feia perquè aleshores tota la seva existència no tenia sentit. De fet, podríem dir que al nostre sociòpata li passa el mateix, si mata al poli, se li acava una de les motivacions de tot el que fa. Molt bona idea el de posar en primera persona l'altre personatge principal (no recordo si algú ho havia fet ja), doncs obra la porta al següents escriptors, si s'encallen. Bona 13ª part!

    Biel.

Valoració mitja: 9

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de moher

moher

9 Relats

76 Comentaris

21811 Lectures

Valoració de l'autor: 9.08

Biografia:
garajonay_la gomera agost05

ara queda molt lluny,...