Sos vos

Un relat de: moher

Al pujar al ferri, vaig passar pel costat d'un dels tripulants, un home que voltava els quaranta, amb els ulls clars i la pell colrada pel sol. S'esforçava per saludar amb un somriure, en un intent desesperat d'amabilitat que, malauradament, no passava d'això, d'un esforç. Mentre col·locava la bossa sota el meu seient, anava rient pensant en ell. Era pastat a un dels personatges de la novel·la que m'estava llegint.
El vaixell va arrencar amb suavitat, protegit entre les aigües dòcils del port. Però mentre ens allunyàvem de l'illa, l'oceà va començar a sacsejar-nos amb fúria. La línia de l'horitzó viatjava amunt i avall per la finestra i resultava difícil mantenir-se dempeus.

Em va agradar tornar a obrir el llibre. A partir d'aleshores en Javier, el protagonista, havia deixat de tenir una cara borrosa i indefinida, i havia passat a adoptar la forma de l'home que acabava de veure. En la seva història havia trobat el recer i la pau per uns moments al dia. Era la única cosa que em permetia oblidar-me'n, almenys temporalment.
Durant les últimes setmanes havia viscut en un món aliè a mi, empresonat per parets de pensaments, ignorant-ho tot al meu voltant. En ell es concentrava tot el meu desig i estima, tota la meva ràbia, el meu odi més intens. En ell hi requeia tota la meva persona, com una tempesta silenciosa, com un crit ofegat i dolorós.
A vegades em sorprenia adonar-me que per un segons havia deixat de nedar entre els seus records. Se'm feia estrany comprovar que havia estat capaç de desfer-me'n per un instant. Però només durava això, un moment.

El recordo. Recordo el dia en què vaig anar per primer cop a la universitat, a matricular-me. Després de donar voltes perdut per la facultat (com qualsevol altre dels estudiants de primer que pul·lulaven per allà) vaig aconseguir matricular-me, no sense barallar-me prèviament amb l'ordinador, que es resistia a acceptar la meva sol·licitud. Potser només em volia protegir, ves a saber.
Al sortir el vaig veure. De fet només en recordo unes bambes de color verd amb ratlles grogues als costats. I els ulls. Negres, negres...

Al començar el curs, amb pocs dies em vaig trobar a gust amb la gent de classe. Amb ell no m'hi vaig fer, almenys fins al cap d'uns mesos. De tant en tant, me'l mirava i intentava desxifrar-lo sense ni tan sols parlar-hi. Finalment, però, ens vam conèixer. Ara m'adono que la nostra amistat no va ser, ni de bon tros, fruit de l'atzar, sinó totalment premeditada. No ens vam trobar, sinó que vaig ser jo qui el va anar a buscar, alimentat per una esperança cega i traïdora.

Dotat d'un estrany tipus d'intel·ligència, costava mantenir-li la mirada quan em parlava, clavant-me fixament els ulls. El vaig voler arrossegar cap a mi amb la intenció d'estudiar-lo i saber què en podia esperar, però se'm va escapar de les mans. Cada cop tenia més clar que mai no el podria tenir amb mi, i el temps que passava amb ell no feia més que afirmar-me en una estima sense sentit de ser. Amb tot, no deixava de trobar excuses per tenir-lo a prop.

Una tarda em vaig adonar fins a quin punt havia ignorat el que s'havia gestat dins meu. Reposava el cap sobre la taula, entre classe i classe, immers en la meva ja habitual somnolència permanent. Vaig aixecar el cap, observant la classe i els ulls van passar per la seva cadira buida sense ni tan sols registrar-ho.
Al tornar del lavabo encara seguia amb l'estranya sensació de buit que s'havia apoderat de mi en les últimes hores. Només quan vaig entrar a la classe i el vaig veure deixar la bossa al seu lloc vaig comprendre que era ell a qui esperava... Ho havia vist a venir, havia tingut avisos indefugibles que allò succeiria tard o d'hora, però no els vaig saber escoltar. Mirant enrere crec que mai no ho vaig voler evitar.

A partir d'aleshores, tot es va accelerar. Com si el meu cor anés molt més ràpid que no pas el meu jo racional, que encara païa el que m'estava passant. El fet és que durant aquesta època els nostres lligams es van fer més estrets. Una companya m'havia dit que vigilés, que mantingués el cap fred, distància mental en deia. El que ella ignorava era que aquella línia imaginària contra la qual m'advertia, feia setmanes que l'havia deixat enrere. I tot el que intentés fer a partir d'aleshores no serien més que esforços inútils. Provar d'enfonsar un tros de suro al mar...

Alguns dies l'odiava en silenci. El sotmetia a la meva mirada més distant, al meu jo més fred, amb l'objectiu d'allunyar-me'n. Però no servia per res, només aconseguia fer-me sentir culpable, tenia la sensació que el traïa. No era just per ell, no s'ho mereixia. Sovint em sentia fora de mi, enormement vulnerable, i incapaç de viure amb normalitat al seu costat.
I això cada dia, durant mesos, enfonsant-me poc a poc en un bassal de fang fet de retrets, desenganys i solitud. Amb el temps, però, vaig aprendre a conviure-hi i aconseguia passar bones estones amb ell, sense turmentar-me a cada moment pensant que mai no el podria abraçar.

Vaig arribar a pensar que hagués estat millor no haver-lo vist mai i així salvar-me de tota l'angoixa que he hagut de carregar sobre meu. Però em conec, i sé que no ho sento de veritat. Les coses podrien haver anat diferent, però és inútil lamentar-se. Mai no m'havia sentit més perdut i sol que ara. Però us puc assegurar que em noto viu, viu de debò.

Comentaris

  • buff....[Ofensiu]
    Ilargi betea | 21-11-2005

    la veritat és que no trobava un títol millor pel comentari.
    M'agrada aquest relat tan ple de sentiment, d'emocions que el protagonista vol amagar-se... de nou ens demostres que ets un mag de les paraules, que domines el llenguatge i saps fer que el text resultant ens transmeti exactament el que volies.

    Me n'aegro d'haver parlat amb tu, tenia ganes de saber de la teva vida i d'aquesta manera he vingut a parar a aquest relat inquietant.

    Una abaraçada i molta, molta, molta màgia! (havia de recuperar tota la que no t'havia donat en aquests mesos!)

  • ja tocava![Ofensiu]
    neret | 06-09-2005

    quant de temps! però vaja, ben tornat, espero que per al proper relat no ens facis esperar tant.

    molt sentiment en aquesta història, potser en algun moment dónes alguna volta massa als pensaments del protagonista, pel meu gust, però aconsegueixes posar-nos a la seva pell... A part trobo que hi ha algunes frases molt bones.

    i sobretot el final, m'ha recordat a una cançó del calamaro, m'ha agradat, quanta raó tens!

    a veure quan arriba el proper! per cert, el javier aquest del llibre, és el de la velocidad de la luz? em va agradar molt a mi.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de moher

moher

9 Relats

76 Comentaris

21814 Lectures

Valoració de l'autor: 9.08

Biografia:
garajonay_la gomera agost05

ara queda molt lluny,...