Cançons

Estic segur que si un extraterrestre decidís visitar-nos i escoltés qualsevol emissora de ràdio pensaria que la de psiquiatra és la professió amb més futur. I no tant sols faig esment amb aquesta afirmació als periodistes que tots coneixem i que han fet de l’insult i la catalanofòbia tot un signe d’identitat. M’estic referint sobretot als programes de radiofòrmula. En ells podem escoltar les cançons de moda i, al mateix temps, obtenir una meravellosa fotografia de les obsessions i les compulsions de l’esser humà contemporani.

Sense cap mena de dubte, l’amor ,- o potser hauria de dir el desamor -, ha estat el tema més universal de tots. Les pors, els dubtes i l’eufòria que generen l’enamorament han nodrit l’inconscient col·lectiu durant dècades. Dels boleros d’Antonio Machín hem passat a les balades del darrer ídol de masses. Tanmateix, els temes tractats continuen sent els mateixos: ruptures sentimentals, dependències emocionals que ratllen les psicopatologies més diverses, la idea errònia de que les relacions de parella tenen credencials de possessió, la por a l’abandonament, la nostàlgia del passat o la infidelitat.

Tots aquests temes han estat etiquetats com a romàntics i sense voler-ho s’ha banalitzat un dels moviments artístics i literaris que més han influït en els nostres temps. És cert que els romàntics decimonònics vivien amb una passió desmesurada i que molts dels trets sociològics del nostre segle ens remeten a aquella època. Però el Romanticisme era quelcom més que una cançó de tres minuts. Es va convertir en una actitud vital, una manera transgressora i provocadora d’enfrontar-se a aquesta singular experiència que és la vida. El que em crea dubtes és si ara, en plena crisi del capitalisme, hi ha lloc per actituds romàntiques o si és precisament en aquests moments quan més necessàries són. En canvi, tinc clar que em costaria molt perdre la referència d’una música que m’ajuda a entendre el món en el que vivim. En els i-Pods o en els MP3 portem fragments d’allò que som, petites espurnes d’una veritat més gran. Darrera del consumisme ferotge com a símbol d’una falsa felicitat, de visions més o menys catastrofistes del sistema econòmic, d’una certa crisi dels valors que ens apropen a una visió optimista de la nostra societat, s’amaguen a les cançons els mateixos problemes que omplien de neguit als nostres avis. I això permet una porta oberta a l’esperança. Canvien la tecnologia, els sistemes ideològics o els models socials, però l’amor i les seves conseqüències encara mouen els fils dels desitjos insatisfets.

A vegades, quan apujo el volum dels meus auriculars i passejo pel carrer, no puc evitar dibuixar un somriure al recordar el que diu el protagonista de la pel·lícula Alta Fidelitat, basada en la novel·la homònima de Nick Hornby: “no sé si estic deprimit perquè escolto música pop o escolto música pop perquè estic deprimit”.