ESTRALLS DE GUERRA

Quan Angélika va obrir els ulls tot era gris. Es va tocar el cos, les cames, els braços, tota ella a poc a poc, i com un estrany titella, va començar a moure’s entre les runes, cridant amb desesper a la mare i al pare. Tot era silenci, només ella i el seu dolor. Va passar un llarg i indefinit temps fins que la van recollir i la van dur a un camp de damnificats.
Els dies passaven fins que va perdre l’esperança de retrobar-se amb els pares. Van dir-li que ja no hi havia supervivents, que no feien més recerca. Un vespre va decidir fugir, amagada en una camioneta, cap a un destí incert. De matinada va saltar i rodolant va anar a parar als peus d’algú, que va ajudar-la a alçar-se, era un delegat de premsa francès, François Delacroix, que parlava rus. Ella li va explicar que havia perdut els pares i no tenia ningú a qui acudir. François la va acollir al seu apartament amb els altres reporters.
Angélika, des que tenia cinc anys, feia dansa clàssica en una escola de Kíev. Ara, als divuit anys que tenia ja el futur decidit, feia poc l’havien escollit al cor de ballet de l’Òpera, ara no tenia res. En ella tot era tristesa i foscor. François no podia suportar veure-la així i una tarda va posar música al mòbil, la va agafar i la va deixar al mig de la sala —balla per a mi—, li va dir—, mentre ella plorava tapant-se la cara amb les mans —balla Angélica!, regala’m el teu tresor.
Angélika va començar a ballar sense parar fins que ell la va agafar i abraçar.
Com si hagués renascut de les cendres, ballava tot el dia, descalça per tot arreu, amb música o sense. A en François el van canviar de destí i van marxar junts. Un matí ella el va seguir des de lluny, sabia que ell no volia, era perillós. En arribar a una plaça mentre ell deia les notícies, Angélika va començar a ballar descalça, darrere seu, el càmera va ampliar el camp d’enfocament i la ballarina també va ser notícia. A partir d’aquell dia François la deixava anar amb ell, deia que dulcificava les greus notícies que tenia de donar. En poc temps ja tenien seguidors a totes les cadenes d’Europa, el càmera posava de fons música de les obres que ella ballava, “El llac dels cignes”, “La flauta màgica”, “El trencanous” i “La bella dorment”. Allí on anaven li portaven vestits i sabatilles que ella adaptava per a cada actuació.
Ballava per oblidar, només aquelles estones era feliç. S’estimaven com germans, ella i en François, però Angélika sempre tenia la mirada trista i absent.
En François va rebre una trucada, s’ho temia, havia de tornar a París. Va acudir als contactes que tenia a Kíev i va aconseguir que Angélika anés amb ell.
A París tot va ser allau d’ofertes per la ballarina de les notícies.
Angélika va ser una de les primeres ballarines de l’Òpera Nacional de París. Els pares d’en François la van adoptar i va començar per a ella una nova vida plena d’amor i èxits.

La música i l’estima de les bones persones pot curar les ferides del cor, és per això que la història acaba bé.

Nota de l’autora: aquest relat està basat en un fet real, però no tot és veritat.