Cal tenir un bon porró!

En John Bucket va deixar una mediocre feina d'emmarcar diplomes més que res perquè anava de baixa, com el seu esperit.

La seva dona, la Mary Thérèse, s'estava arreglant les dents perquè li ballaven, tenia la geniva massa descalça. Ell li va proposar de posar-s'hi mitjonets de nadó i ella el va hostiar. En John Bucket no va plorar però el seu esperit sí i no va gosar dir-li que havia plegat.

Va sortir a passejar un coní porquí que tenien de color gelat de torró i beix de grau mitjà que anomenaven en Dentones. La bestiola rosegava tot el que trobava, des d'un peu de iaio fent la becaineta en el banc d'una plaça mentre li penjava la bava i servia de salsa fins a propaganda electoral (i això que era de mal pair).

En John Bucket sabia que l'animal aviat canviaria les dents i volia aprofitar-les per regalar-les a la seva dona amb molt d'amor, ben encastades en una base de superglu solidificat, transparent, una obra d'art en forma d'implant. Somreia, bon jan com era, estúpidament bon jan.

El seu esperit li deia que comprés un porró de vidre de broc super. Però no se'l va escoltar.

Quan la Mary Thérèse va saber -finalment en John va comunicar-li-ho- que ja no treballava...d'emprenyada va fer força amb les dents i li van caure algunes peces talment fulles d'arbre caducifoli. La dona es va espantar, va córrer cap al mirall i en veure-s'hi esdentegada es va desmaiar. El seu marit aleshores li va col·locar el regal ben posadet, hàbil coneixedor de l'emmarcació com era. Es sentia satisfet per l'acció i va tenir clar que aquella nit segur que cardaven, que ja ni recordava com es feia, collons!

Mentre ella mig dormia ell la va despullar amb molta cura i va posar música de sardanes per excitar-se. Va preparar galetes daneses, que són toves i porten molta mantega per si volien picar entre una cosa i l'atre (l'il·lús es pensava aconseguir qui sap què) i es va depilar el pubis ell mateix deixant quatre pèls en forma de cor. Se'ls va perfumar amb la colònia de l'avi que feia tres anys que era mort. La nit prometia.

Aquella olor de colònia edat d'or va posar la dona, efectivament. Però en John Bucket no havia calculat que el conill porquí també va tenir un atac de ganes de luxúria i se'ls va afegir. Havien de vigilar de no esclafar-lo ni escalfar-lo encara més. Ho rosegava tot i en John va haver d'admetre que aquell animaló li donava més plaer que la seva muller.

Llàstima que en Dentones mossegués amb massa energia un mugró de la Mary Thérèse i ella cridés de dolor i s'adonés de la realitat. Li va saltar el postís i el va observar. Amb cara de fàstic va fer fora de casa home i mascota. I tot seguit va trucar a un dentista que feia temps que frisava per conèixer i que li faria meravelles a la boca que no fos entatxonar-li un intent d'obrellaunes.

Van passar una mala època vivint com indigents, en John Bucket i en Dentones.
Fins que un dia l'esperit de John Bucket li va recordar que comprés un porró, base segura d'èxit. I aquest cop el va escoltar.

Avui en dia aquell home és riquíssim.

Va començar fent un show pel carrer en què en Dentones, amb celeritat típica de l'Speedy Gonzàlez, aconseguia beure del broc d'un porró que en John manipulava destrament i ràpidament canviant-lo de lloc i mai es va vessar ni una gota. Aquell miniespectacle va ser vist per la directora d'una revista porno, 'Xarrups de seda', la senyora Ricardis I-ben-cardis i a partir d'aquí...

Actualment en Dentones -que realment era una Dentones- representa el plaer màxim de llegir 'Xarrups de seda' quan es visita la pàgina web de la publicació i se la veu orgasmejant amb el porró, no només el broc. I de resultes tres coses:

1- Viurà molts anys.
2- El seu propietari no emmarcarà mai més.
3- La revista es ven com xurros.

Ah, i 4 i 5:

4- La Mary Thérèse no ha aconseguit fer trempar el dentista ni amb ullals d'elefanta en zel.
5. En John Bucket i la senyora Ricardis cardis que te cardis.

Bé, segurament quan el porró es trenqui o erosioni, ell l'emmarqui (i no pas per rememorar vells temps) i en compraran un altre amb els ulls tancats.