Cafè amb llet (o un adéu III)

L'Itzíar contempla el cafè amb llet que té al davant mentre amb la mà esquerra mou la cullereta calmosament, dibuixant petits cercles sobre l'espuma blanca i fumejant. No entén perquè sempre li han de servir bullint, el cafè...però avui tampoc l'afecta massa, no té cap pressa. Amb la mà dreta va passant les fulles d'una vella llibreta. Apunts, dibuixos, escrits, algun número de telèfon, poemes... s'atura on comencen les pàgines encara sense escriure. Aquella pàgina neta i polida aviat estarà atapeïda com les altres, de lletres que formaran paraules que explicaran una història fantàstica, potser, o de por, o potser trista, l'Itzíar encara no ho sap. Primer ha de trobar un personatge, i no trigarà gaire.
Alça la vista del cafè, sense deixar de fer voltes amb la cullera. Poc a poc, i sense ser massa descarada, va passant la vista de taula en taula, fixant-se en cadascun dels clients del recinte. Es fixa en un home de mitjana edat, vestit amb una americana negra i corbata grana, camisa d'un color vi pàl·lid. Seria adequat si no s'assemblés tant al seu últim personatge. Continua mirant, posant els ulls sobre homes i dones, joves i grans, i no és fins arribar a una noia que ronda la seva edat que no s'atura i comença a imaginar... imagina quina mena d'història podria protagonitzar. Li encanta fer això, exercitar-se en l'art d'escriure en un ambient tan col·loquial com una cafeteria. Alguns diuen que té fusta d'escriptora; ella no ho creu. Però sap que li agrada i es disposa a començar un relat.
La que en serà la protagonista és una noia rossa, el cabell excessivament llis per acció d'una planxa, un escalat exagerat d'haver visitat la perruqueria fa molt poc. Cara pigada i ulls blaus, la pell és clara però no exageradament, els nas petit i a sota uns llavis injectats de sang, un vermell ajudat per un pintallavis brillant. L'Itzíar en fa la descripció i li atribueix un sentiment d'angoixa i nerviosisme punxant, i potser no va gaire desencaminada, ja que la noia, la mirada fixada en un punt invisible damunt la seva taula, estreny un tovalló amb les dues mans i no para de rebregar-lo, donar-hi voltes, estripar-ne algún bocí... talment com si volgués escanyar aquell pobre tros de paper, com si fos ell el causant del seu malestar.
Quan l'Itzíar acaba el paràgraf i aixeca la vista per imaginar què li pot passar al seu personatge, però, el tovalló resta abandonat a un costat de la taula. Davant la noia s'hi asseu un noi alt i fornit, de cabell terrós ondulat que li arriba a mig clatell. "Bé -es diu l'observadora-, això limita la meva imaginació, però depenent de com acabi aquest encontre la història pot ser molt diferent..." i deixa estar el bolígraf, toca la tassa de cafè en llet i alegrant-se de comprovar que ja és més fred, en beu un glop.
El noi li dóna l'esquena, només el pot veure assegut relaxadament, l'esquena recolzada al respatller, les cames obertes. La noia li ha fet un somriure estret, poruc, trist, i ha preguntat si vol demanar alguna cosa, ell ha negat amb el cap. L'Itzíar ara contempla com la noia comença a parlar, el seu somriure s'esborra completament d'aquell rostre com si mai hi hagués estat, i al cap de dues paraules el noi s'incorpora, creua les cames sota la taula i les mans agafen el paper que minuts abans rebregava la noia per continuar ell la tasca oblidada. No, sembla que avui la seva història no tindrà un final feliç... Un altre glop de cafè i una llambregada ràpida a les altres taules, per dissimular, i torna a la taula de la protagonista just a temps per veure com el noi li diu alguna cosa i comença a aixecar-se, deixa el tovalló, col·loca bé la cadira i es gira.
Els seus ulls s'han creuat accidentalment amb la mirada que l'ha estat observant, ella ha desviat la vista, ell ha sortit de la cafeteria ràpidament. Era l'Oriol! I l'ha mirada als ulls... potser si ella no l'hagués evitat, haurien parlat...però tant és. Recorda aquelles nits a Donostia, i el somriure que li provoquen aquestes memòries ara s'ha esfondrat, està clar que ell no les té gaire presents. Es mira un moment els dos paràgrafs que ha escrit, se li neguen els ulls, ara no està per escriure. Tanca la llibreta d'un cop, deixa els diners del cafè amb llet sobre la taula i surt al carrer. Necessita prendre l'aire. I darrere seu surt la Laura, que també ho necessita. Damunt la taula queda la tassa mig plena de cafè amb llet ja fred. A la taula del davant, el tovalló.