CABÒRIES

És curiós, però a cada pas que fas, en lloc de deambular alegrement abstret com d’habitud, una força desconeguda t’empeny a pensar. Pensaments insòlits, improcedents, afloren a la superfície del teu cervell sense que puguis fer res per evitar-los. Et sorprens preguntant-te pels camins que no has trepitjat, per les vides que no has viscut. Cap a on vas, qui ets, què fas aquí i tot tipus de qüestions existencials que, fins avui, no t’inquietaven.
De mica en mica, les cabòries es converteixen en basarda i el pas que era ferm fins fa un instant es torna insegur, maldestre. Notes els sentits estranyament minvats. Les especulacions transcendentals et desborden i el teu passeig quotidià es converteix en un malson. La indecisió et domina, definitivament ets presa de les teves preocupacions. I no només això, van acompanyades d’actes impropis de tu, desconcertants, incontrolables. Com ara, que admires els pits ballarucs d’una noia que passa corrents embotida en una mena d’uniforme llampant i cenyit, deixant al seu pas una estela fragant que t’atordeix per un instant. O adés, quan una intuïció desconeguda t’ha dissuadit de passar un carrer flanquejat per dos llums vermells.
El teu vagareig incert segueix i t’atures a cada cruïlla abans de prendre una direcció, com si t’hi anés la vida. Valores les conseqüències de totes les petjades i penses què t’espera més endavant. Voldries recuperar el teu estat normal, foragitar tants pensaments inútils. Estàs angoixat, no pots més. Però de sobte, una flaire familiar et fa aturar davant d’un arbre que s’interposa en el teu camí i un instint que endevines ancestral dilueix tots els teus dubtes de cop. Mecànicament, sense pensar en res més, alces una pota i dibuixes un arc daurat perfecte amb la teva micció.