Born to lose

Un relat de: Estel d'argent

Fa unes setmanes, quan jo encara era jo, m'haguéssiu vist prenent un cafè en un bar, asseguda al costat d'un home que duia un tatuatge al braç en el qual s'hi podia llegir: born to lose. Vaig pensar en "aquella memòria prima que deixen les coses quan se'n van" que va escriure la Mercè Rodoreda. Bé, de fet, vaig pensar en mi. En la meva boirosa condició que llavors bategava entre el rememorar i el viure, la lectura de la vida d'altres i l'escriptura de la pròpia; entre allò que és prescindible i imprescindible. L'Abril, que sempre semblava que em llegís el pensament, em va dir que reia més quan tenia veritables motius pels quals plorar. Ja els vaig tenir, aquests veritables motius, però això ve després. En aquell moment li vaig contestar amb un mig somriure irònic i vaig tornar a mirar aquell tatuatge. Era molt gran, tant gran que no podia ser més que insolent; ben perfilat i ben fosc, com un signe de claudicació o resignació cap a alguna cosa immensa. Vaig pensar en aquells braus marcats pel ferro rogent que havia vist en les pel·lícules, i em vaig preguntar el per què aquell home s'havia marcat, i si jo no pertanyia potser a la mateixa espècie. Si el nostre món era tan provisional, si el meu món també ho era, aquell home l'havia convertit en quelcom fixat com l'aclaparador estampat de les estrelles.
Vaig tornar a pensar en la memòria. Bé, en mi. La meva era tan prima com el fil blanc amb el qual les aranyes teixeixen la seva llar. La memòria m'embolcallava sovint i jo em deixava fer, dòcil i absent. Amb tot, sabia que no em podia refiar del tot d'ella. Qualsevol dia d'aquests, pensava erròniament, em trobaria amb un llaç al coll a punt per executar la màxima pena. I és que aquesta maleïda aranya s'anava cruspint, poc a poc, casi imperceptiblement, el meu enteniment, i xuclant tota l'energia blavosa de la meva joventut, fins al punt d'anar-me convertint en un animal letàrgic i indefens. De tota manera, mai hauria imaginat que acabés de la manera que ho va fer.
Vam sortir del bar. Fora, l'hivern havia arribat sense comptar amb si jo necessitava o no que arribés. L'home del tatuatge s'havia fet fonedís en caure la nit, però sentia com si aquell tatuatge em fités des d'algun racó del carrer. O potser eren els ulls de l'Abril.
Em va mirar amb solemnitat. Tenia raó: cada cop m'assemblava més al capoll que fan els cucs de seda en convertir-se en papallona. Rumiant-hi mentre passejàvem, vaig arribar a la conclusió que entre els cucs i jo s'alçava una gran diferència: la metamorfosi total mai es produiria, especulava, sinó que l'estat boirós actual seria perenne, estàtic i brut, després de tant de temps. L'Abril era conscient del que jo cavil·lava, i per això em passà la mà per l'espatlla i tot seguit m'acaronà els cabells maternalment. Suposo que ella sí devia sentir la força del presagi que ingènuament jo acabava de formular.
Un món fixat dins un de provisional.

Dies després vaig tornar a comparèixer al mateix bar amb no sé quina esperança. Aquesta vegada sola: l'Abril mai ho hauria entès. La calçada, les cases, els arbres; tot estava banyat per una llum grogosa, com si s'acostés una tempesta. Recordo que l'aire tenia una olor diferent, com rància. Fins i tot el propi bar semblava més antic, les cadires més velles, el marbre menys brillant i el terra es veia tot encrostonat. Però a dins hi feia una escalfor que em reconfortà del fred exterior: era com entrar en una capsa resguardada de totes les penúries de l'hivern. Vaig demanar un cafè perquè me'l portessin a la taula; estava tan aigualit que no me'l vaig poder acabar.
Algú es devia adonar de la meva insatisfacció perquè va deixar anar:

-No està gaire bo, oi?

Aquelles paraules no esperades em van sobresaltar. Vaig recórrer amb la mirada tot el local fins que els meus ulls van coincidir amb uns altres de la barra estant. Era l'home del tatuatge.

-No, no gaire - vaig contestar tímidament.
-Avui em sembla que la màquina de cafè no els funciona bé.
-Ah.

Es produí un silenci incòmode que vaig intentar trencar desesperadament:

-Fa uns dies estaves per aquí també, oi?
-Vaja! Si que t'hi vas fixar! - va respondre sorprès l'home del tatuatge. Va baixar del tamboret com per dirigir-se a la meva taula, però el vaig frenar:
-Em vaig fixar amb el teu tatuatge.
-Sí - es tornà a incorporar al seu lloc -, és difícil no fixar-s'hi.
-Et puc preguntar per què te'l vas fer?
-Per què ho vols saber?

Aquella rèplica em va deixar una mica astorada. La situació era ben bé absurda: jo davant un cafè aigualit parlant amb un desconegut sobre un tatuatge que, de fet, m'importava ben poc, però d'alguna manera o altra, m'atreia. L'home del tatuatge, en canvi, se'l veia ben tranquil mentre jo podria haver-me perfectament desfet com un glaçó i lliscar amb subtilesa fins a la sortida.

-No facis aquesta cara, dona! - exclamà l'home del tatuatge endevinant l'enterboliment que regnava sobre meu.

Vaig somriure, i en els segons que va durar el meu somrís, vaig preocupar-me de repassar, per primer cop, l'home del tatuatge de dalt a baix. No aparentava més de quaranta. Era alt i se'l feia forçut. Els cabells eren castanys i les ondes que es barallaven per ocupar un espai en la seva front li esqueien molt bé en la seva cara allargassada, juntament amb la companyia d'uns ulls de color intensíssim, brillants com una canica, amb tonalitats que variaven del verd al groc. M'agradava la seva extrema blancor, casi fantàstica, i me'n feia creus que no me n'hagués adonat fins aleshores. Des de la distància que ens separava, la seva pell semblava de cotó fluix.

-Et sorprèn això de born to lose, veritat?
-Sí. Suposo que també em vaig quedar intrigada.
-Intrigada, de què?
-Doncs... - no em sortien les paraules. Com li havia d'explicar a aquell home que el seu tatuatge m'havia induït a pensar en la meva memòria, en la fixació de les coses que acaben esdevenint inamovibles i la provisionalitat de tot el que fem si, després de tot, la seva resposta amb seguretat resultaria banal? -, eh... em preguntava el per què te l'havies fet.
-No ho sé.

La resposta no resultà el que m'esperava. Suposo que m'imaginava que em respondria que fou a causa d'un moment molt baix de la seva vida o perquè realment combregava amb el significat de la frase que s'havia tatuat, i no pas aquest no ho sé tan estúpid. Com era possible que s'hagués marcat d'aquella manera i no en conegués el motiu?, vaig indignar-me, fastiguejada per una situació que no em convencia en absolut.
Una opressió al pit se m'endugué la resposta que estava a punt d'encanonar-li. Em vaig observar el cos i, horroritzada, vaig descobrir que tot de fils blancs m'anaven recobrint esbojarradament el tors, els braços, les mans... i que m'empenyien a encongir-me, a arronsar-me de cames, a recloure'm dins un espai estret i opressiu que no em permetia ni el més petit moviment. No vaig lluitar. No podia, però recordo que plorava. Sí, vociferava coses inintel·ligibles i, sobretot, plorava unes llàgrimes que eren les últimes escorrialles de la meva vida com a persona. Esdevenia tota jo memòria prima, fina; esdevenia una marca més. Ara penso que potser aquell tatuatge, molt temps enrera, havia estat una persona i potser per això l'home del tatuatge no sabia perquè se l'havia fet. El més probable és que ni ho recordés.
Quan vaig intentar alçar-me de la taula, tota jo estava empresonada per aquell fil finíssim: vaig caure com un pes somort amb la visió final d'aquell braç blanc tatuat.

No sé quan de temps va passar fins que no vaig tornar en si. L'Abril em mirava, consternada i molesta, com qui mira a una criatura que acaba de fer una malifeta molt grossa.

-Born to lose, eh?

Sí, vaig pensar. Exactament això: born to lose o la que dòcilment es deixa endur per la memòria. O totes dues coses. I ni tan sols ella, amb el seu nom de primavera, havia pogut fer res per salvar-me. I, ara, em tocava ubicar-me per segona vegada dins el món provisional de les coses fins que, algun dia, l'ultima visió que tingui algú del món que vegi desaparèixer sigui un petit capoll blanc penjant, inexplicablement, d'un fina teranyina.

Comentaris

  • un món de sensacions[Ofensiu]
    mjesus | 20-11-2005 | Valoració: 10

    el vaig llegir fa uns dies i avui l'he tornat a llegir amb calma i m'agradat molt més. la part en que dius:

    "Em vaig observar el cos i, horroritzada, vaig descobrir que tot de fils blancs m’anaven recobrint esbojarradament el tors, els braços, les mans... i que m’empenyien a encongir-me, a arronsar-me de cames, a recloure’m dins un espai estret i opressiu que no em permetia ni el més petit moviment"

    m'ha recordat uns moments molt dolorosos que vaig passar que em van fer sentir tal i com ho has descrit perfectament:petita, en un racó d'algun lloc estret i fosc.

    Molt bé. Gràcies.

  • Mil gràcies![Ofensiu]
    Estel d'argent | 15-11-2005

    Moltíssimes gràcies a tots dos per aquests comentaris i aquest suport tan ferm en aquest relat, us ho agraeixo de tot cor, sobretot perquè he despertat uns sentiments, he commugut, i això, per algú que escriu, com ja sabeu, és el millor que et pot passar!!

    Merci, merci, merci!!

  • el he tingut que llegir mes d'una[Ofensiu]
    Manuel de Lino | 15-11-2005 | Valoració: 9

    vegada per descifrar tot el que vols dir, es secillament precios, me has fet entrar en el mon que tenia resevat sols per mi per una altra porta.
    gracies per ensenyar.me que de vegades hi han mes badalls per on colar.se.
    força inspiracio estel,

  • sensacions curioses[Ofensiu]
    quetzcoatl | 14-11-2005 | Valoració: 10

    Hola Estel d'argent!

    La teva prosa sempre invoca sensacions estranyes i imatges molt originals.
    Les reflexions que es llegeixen entre línies, sovint força existencialistes, també són sempre fils conductors de relats ben interessants.

    T'envio una abraçadassa, i les felicitats!

    m

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

59414 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p