Biografia bibliogràfica

      Ara ja és diferent, però quan era una adolescent, no m’agradava el fred. Quan arribava el solstici d’hivern, recordo que em despertava a trenc d’alba. Un calfred estrany em recorria el cos, i llavors, quan les campanes de l’església del mar em deien l’hora, em sentia alleujada: el dia següent ja seria més llarg.

      La bona sort sempre m’ha acompanyat. Per a mi, no hi havia més univers que un món feliç, així que mossegar-se la cua pensant en problemes no era una opció. Amb prou feines començava a sentir les intrigues i desitjos d’una ment adolescent, quan l’amor va aparèixer, convertint-me en el blanc dels seus capricis.

      Sobre la bellesa de l’enamorament no te’n parlaré, perquè em fa mal encara pensar en la insuportable lleugeresa del ser i en l’amarga pena de la pèrdua. Ara toca, si em permets, fer una breu història de quasi tot, sense detenir-me massa en res.

      Deixa’m vagar entre els meus records.... Ara em ve al cap el garbuix de contes que l’avi m’explicava, de petita, quan anava a dormir. Vam fer una llista de vint-i-dos contes, i cada nit em preguntava quin volia sentir. El meu preferit era el conte número tretze, i ell mai es cansava d’explicar-me’l. En defensa pròpia diré que era el més curtet. També recordo que algunes vegades, l’avi treia la seva vella Bíblia, i me’n llegia algun paràgraf. Em parlava del llegat de Judes, i de les nou revelacions. Altres nits, m’explicava contes de fantasmes i tota mena d’històries de por, com la de la dama fantasma, una vella inofensiva que pul•lulava per la casa dels esperits que, segons l’avi, hi havia als afores del poble. Jo mai vaig veure la casa. Ni tampoc a la dama. A mi m’encantaven aquelles històries, i m’adormia de seguida, amb la imaginació encara desbocada.

      Tots els matins del món, mentre érem a casa seva, l’àvia ens feia xocolata desfeta per esmorzar. A casa seva feia fred, i encenien la llar de foc. Mentre esmorzàvem, recordo la teranyina que hi havia en un racó molt alt del sostre, i que semblava de seda. Amb els meus germans jugàvem a imaginar si l’aranya encara hi era, i sempre arribàvem a la conclusió que havia marxat.

      Tinc records molt bonics d’aquella casa vella. Les imatges dels seus racons em vénen al cap amb nitidesa, com si és tractés d’un àlbum de família, amb les fotos delicadament enganxades a les seves pàgines. És curiós això dels records: fins i tot m’arriba el perfum de l’àvia, una olor dolça i genuïna que només amb dues gotes deixava un rastre inequívoc. Se’n posava els diumenges, abans d’anar a missa. L’avi l’escridassava una mica, perquè sempre feien tard. Però l’àvia era presumida. Els dies de cada dia, l’olor de colònia era una altra, més fresca, que jo també em posava quan no em veia. Ara sé que ella sempre ho notava.

      El meu ofici d’historiadora m’ha facilitat la recerca d’informació sobre la gent del poble. El factor humà ha jugat un paper primordial en els esdeveniments de la història, i el poble dels avis no és diferent.

      L’any 1984, per exemple, hi va haver un eclipsi total de sol. Un dels personatges més estimats del poble era la Rosa. Tothom li deia doña Rosita la soltera, perquè era una vella conca, molt salada, que havia vingut tota sola d’Andalusia als anys 60, i es va establir allí. Els miserables del poble eren els germans Papillon. Eren de procedència francesa, i podríem incloure’ls dins del grup dels homes que no estimaven les dones. Cap dels dos es va casar mai, gràcies a Déu, i tenien a casa un falcó maltès que a tothom feia molta pena veure engabiat. Diuen que algú va entrar a casa seva i el va deixar escapar. Va ser tot un conflicte al poble, i gairebé hi va haver ball de bastons.

      Un parell d’anys més tard, hi va haver tota una revolució: van venir dues famílies d’africans. Deu negrets, ni més ni menys. La gent no hi estava acostumada al color de la seva pell, i tots van pecar d’orgull i prejudici al començament. Se sentien envaïts, però el meu avi es va posar de la seva part, i poc a poc tots van acabar acceptant als nouvinguts.

      Més enrere en el temps, diuen que hi va haver la conspiració dels heretges més brutal. Sembla ser que els rojos del poble van calar foc a l’església, convertint-la en la foguera de les vanitats, que deien ells. Mai els van agafar, però l’església es va reconstruir al cap de poc. Jo hi anava sovint, a missa, amb els pares i els avis. M’agradava ser-hi, sobretot si em deixaven fer d’escolaneta, tot i que havia de sentir, molt sovint: “això no és feina de dones!” ...

      Podria seguir parlant d’aquell poble fins demà a les 3 de la matinada. Però jo sé el que estàs pensant: perquè et parlo de tot això? Deixa’m que t’expliqui: em considero filla de la fortuna, no per les meves riqueses materials, sinó per les 1000 i una nits que m’he passat llegint, escrivint i investigant la història de la meva ciutat, de la ciutat sense temps.

      Si, Barcelona, t’estimo, sens dubte.... Però considero que és un crim i càstig, al mateix temps, deixar-se tancar per les muralles del teu present. Barcelona és el mecanoscrit del segon origen, però el primer, el que m’ha fet com sóc, és més lluny. I la meva història no és completa si no la miro amb els ulls d’aquella nena, la que corria pels carrers polsegosos del poble, la que tenia sorra a les sabates, la que jugava a 1,2, corda’m la sabata....

      No pateixis: aniré acabant. Fa pocs mesos, vaig tenir una trobada fugaç amb l’home que mirava passar els trens. L’havia conegut feia molt de temps, en una conferència, i des de llavors, havíem coincidit sovint a l’estació. Era un enamorat de les màquines i els vagons. Tenia a les mans “Assassinat a l’Orient Express”, d’Agatha Christie, un llibre grapejat i esgrogueït que havia llegit sis o set vegades, de tant que li agradava. Sempre em deia: -“saps qui és el tercer home?” Mai recordava que ja m’ho havia explicat, i jo el deixava dir, per no incomodar-lo. -“Doncs és el que apareix quan el nen que hi ha dins teu ja ha deixat pas a l’adult, i quan aquest adult ha recuperat els records que creia perduts”. Jo mai vaig entendre gaire bé la seva teoria, però va ser la que em va portar a recopilar els meus records, en un llibre que ja he començat a escriure.

      Ara està sonant el contrabaix del veí. És un so estrident de vegades, greu i punyent. Potser aquest so, nostàlgic, és el que m’ha portat al passat, al record, a la casa dels avis.

      Si Déu ve en una Harley, aquí em trobarà. 24 hores en la vida d’una dona és tot el que puc oferir. Bé, això, i els meus records, que tornen a mi com les memòries d’una geisha que no pot, ni vol, oblidar.