Cercador
Barzoolona
Un relat de: 14- Compartir:
La rosa de foc
ja fa temps que no crema,
però aquí assegut em fumo
la pols de la ciutat
i la boira esdevé un plor
de pisos edificats
i ruïnes en construcció
que observen eternament
com Mercè ja no s'escriu
amb accent tancat
o com els carrers ja no són
una passarel.la al paradís.
I edifico lentament
aquesta oda amb amor
a una ciutat sense rima,
a un mar que s'ofega dins el ciment
i a un cel que oneja banderes
de països veïns;
i s'amaguen els sons
d'aquells acords de guitarra
que per primer cop vas rascar
a un carrer del Gòtic,
perquè el passat tenyeix el present,
però a la Diagonal de la meva ànima
no hi ha parada del trambaix
i les meves passes
corren més ràpid
que el pes de la presó d'un món
que compra a cop de talonari
la dignitat d'una Història
que abans sols ens robaven
a base de bombes i trets.
Resistir o vendre's?
Barcelona és una prostituta
que es maquilla amb diners
per tal de ser la millor postal del món
mentre s'agenolla amb els pantalons baixats
perquè ja no recorda el significat
del seu nom.
Comentaris
-
La visió de l'amant ferit[Ofensiu]angie | 11-10-2008
Un poema sobre la meva estimada Barcelona, vist des de l'ull del que se l'estima per ser com és, no com ens la transformen.
Els barris haurien de preservar la seva identitat, reformant-los, no modernitzant-los, i fent que convisquin, com si fossin un parent llunyà, amb la modernitat i l'snobisme, sabent que hi és, respectant-lo però relacionant-se només en ocasions puntuals.
La teva poesia és dolor i ràbia, és una mà de versos dient adéu, però flairant un fins aviat que surt de ben endins.
Dispares allà on cal, amb encert i saviesa.
Molt bo!
angie
PS: El títol, de premi. -
Em sebla...[Ofensiu]Carme Cabús | 24-09-2008 | Valoració: 10
...absolutament genial, tant de contingut com de rima. Em fascina la teva capacitat poètica, no només en aquest poema, sinó en tot el que t'he llegit.
Aquí expresses de la manera més poètica, crua i veraç què és avui Barcelona, com ha perdut la màgia que ens fa falta, i com ens trobem errants i sense refugi quan la ciutat, com una mare ens falla, i com patim per ella per tot quan l'estimem. En fi, genial del tot.
Tinc la mateixa sensació que tu de la ciutat, i et deixo aquí un poema meu, que al costat del teu és menor, però que intenta expressar això que tu has sabut fer tan bé.
Un petó i fins sempre.
Ciutat meva excessiva
Ciutat meva excessiva,
massa gent passa errant
exhausta, empetitida,
el front desconcertat
per estímuls dubtosos;
la Història, ofegada,
edificis confusos
que ja no es troben l'ànima,
rius de carrers -serps mòbils-
voraços, plens d'escates,
la calor que s'enganxa
com icor de ferida,
i la lletjor ressalta
del rellent i la vida.
Ofegosa ciutat,
perduda galania,
mostres els ulls tancats
a qui en esvorancs t'habita:
closa ciutat sens cel,
dins el teu clot fosc vívida;
animal de flagell
que et debats sens sortida.
Tan poblada ciutat,
pàtria meva de dintre,
on del teu cor callat
la sang salta i renilla?
A la pell t'hi nien larves
i estranys éssers hi viuen
i de coïssor tenaç
els teus rosecs són xiscles.
Esplèndida ciutat,
tan nafrada i antiga,
vils forans t'han manat,
però no han pogut reduir-te.
Ara cruixes de dol
amb dolors de ferides,
presonera en un cau
on esperes el cant
de les noves matines.