Avui

Avui és d'aquells dies que em sento inútil, que veig que només existeixo per mi, que sembla que també haig de fer coses pels altres i no en tinc ganes. D'aquells dies que no li veig sentir a existir, d'aquells dies que desapareixeria per a tornar a aparèixer quan faci falta. D'aquells dies que m'anestesiaria, tot i no estar favor amb la química per no patir tant.
Però no podrà ser, la boca del túnel és oberta, s'assembla al de Vielha però més fosc, sense tant enllumenat. Un túnel que fa por, i per on em passaré bona part del dia. Un túnel que em conec, que té una cinta transportadora negra i on sec en una cadira lligada amb cinturons.
I és que de vegades la vida té tant poc sentit que fins i tot en alguns moments venen ganes de fer coses sense sentit per notar que fem alguna cosa, per ocupar el temps boig que espanta.
I mentre sigui a la cadira, pensaré en com els amors ens xuclen les energies i ens fan veure l'inutilitat del que fem amb la seva força d'absorció obsessiva. Tenen el poder de desvetllar-nos l'inutilitat i el com som de desgraciades.
I tornem a veure amb claredat que potser seria bonic tenir companys i companyes del túnel, o potser no, potser no cal compartir aquesta mena d'experiències. Eps! que hi entro. Millor perquè m'estava aventurant per camins que no tocaven, això ho haig de passar sola.