Autoestop

El lloc era inhòspit. La carretera travessava una extensa planura, un ermàs ple de botges i pols. No es veia ni una ànima bellugadissa que trenqués la línia immòbil de l’horitzó.
I jo, allí, carregat amb una voluminosa motxilla, assegut a la vorera, esperant no sé què. Com, redimoni, havia fet cap a aquell desert? Recordo que venia de ciutat capital, que havia estat de festa amb uns antics companys d’acampada, que la cosa havia acabat malament, que me n’havia anat emprenyat i jurant que mai més no tornaria amb aquell grup d’inútils, que un camioner anònim m’havia deixat pujar a la cabina...
Sort que no feia fred, tot i que era molt d’hora.
Una cosa tenia clara, que, si havia vingut a dit, a dit havia de tornar cap a casa. Això de viatjar de franc sempre m’havia fet gràcia, malgrat el neguit que provocava en la meva mare la possibilitat que em trobés amb alguna persona malintencionada. De moment sempre havia resultat una aventura plaent i relativament segura. Fins avui.
Durant el parell d’hores que portava conscient havien passat tres vehicles. El d’una funerària, un transport especial d’excavadores i una moto, que vaig eludir fent veure que estava pixant. La veritat és que les motos sempre m’han fet molt de respecte.
Com més anava, més neguitós em posava. Mai no m’havia passat res semblant i el cap barrinava tot imaginant pel·lícules extravagants.
Dues hores més i res de res. I així fins a mitja tarda. Tot i l’absència d’oportunitats movia instintivament el polze cap amunt, com si intentés conjurar la meva trista realitat.
Serien les cinc tocades quan va aparèixer a l’inici d’aquella recta interminable una camioneta atrotinada i sorollosa, carregada de farratge. Abans no arribés on jo era, vaig aixecar ostensiblement la mà dreta, polze enlaire. Va aturar-se. Un home, vestit amb una granota texana, em va preguntar què volia. Li vaig explicar la meva situació amb cara de llàstima i va accedir de portar-me fins a la primera cruïlla, a uns quinze kilòmetres d’allí. Pitjor era no res.