atrapats dins teu

escric i ho faig per mi . Exacte! perquè és el que s'ha de fer. La cita de Mon Pons sobre Montaigne és del tot adient: escrivim per i per a nosaltres, però és cert que és un plaer per als altres receptors, els lectors que no som el "jo" i el "nosaltres" poder descobrir que algú com tu ha dit coses tan belles com:

petons que no pregunten/que no responen (...) cobrir el dolor que sents/amb un vel fi de petons....

Aquestes imatges no parlen d'un jo per a jo, sinó d'un jo per a tu. És altruisme pur.

El petó, te'l dono jo, quetzcoalt, per haver escrit aquestes imatges amb tan poc "ego".

Lavínia

Ara no recordo si t'havia comentat alguna vegada.... tal se val, el cas és que m'ha agradat molt. Desprens màgia nina!
Màgia i fortalesa per tots els cantons!
Una forta abraçada i mil i un somriures per a tu!

M'ha recordat a Montaigne: Aquest poema és com un llibre obert ... Però "Els llibres tenen moltes qualitats agradables per els qui els volen escollir; però cap bé sense pensa; és un plaer que no és tan net i pur, com tampoc els altres, té els seus inconvenients, i ben greus, l'ànima s'hi exercita, però el cos, la cura del qual tampoc he oblidat, resta mentrestant sense acció, s'abat i s'entristeix".

"Escric...

I ho faig per mi."

... és la clau.

Molts petons!

Les teves poesies me les llegeixo i rellegeixo i sempre hi trobo imatges noves. Són poesies fetes des de l'experiència i el sentiment més profund però que cada lector se les fa seves, i cada dia de manera diferent.

"I no saps que moriria
perquè em truquessis.
I no, no saps
que som dos
qui estem atrapats
dins teu."

Perquè per un acte tan senzill ens hi va la vida?
És maravellós i horrorós al mateix temps.
Però quan els ritmes són diferents...

Les mans i el silenci guareixen el dolor.
La carícia l'ànima que dol.
L'escriure, el consol.

Sovint de malsons (aparent inacabables) neix i reneix una creativitat sorprenent.

Dónes una visió introspectiva: paraules que malden per expressar un neguit i una desesperança profundes.

... i escrius perquè no reclames res que no sigui poder estimar.
... i en escriure, estimes, perquè és el batec que realment et fa bategar.

Temps al temps Quetzcoatl.
Salutacions!

PS
En efecte, com els assenyats comentaris que em precedeixen ja esmenten, una de les funcions de la poesia és aquesta.

Només la mar abriga,
la tristesa i la desesperança
de veure't nua en l'enbolcall
del teu dol.
Saltes en el silenci
d'un dolor que fas teu,
com un miratge
que besa la imatge
que es repeteix
i es repeteix,
la necessitat surca
apreta i ofega
un amor que
reclama al cel
el simple fet de
poder ser compartit.

Quetzcoal un bes tendre i càlid, una abraçada lliure de fantasia i dolor per tu. Ànims!!! La terra no deixarà mai de girar.

Pau

Aquest engabiament ofega, les imatges que es van dibuixant en cada vers porten a un dolor insoportable per haver perdut la bruíxola que ens guia.
Perduts, atrapats en un món que no es pertany, sense trobar el camí de sortida.
Potser no es troba quan no se sap realment si es vol o no sortir.
Amor, confusió, angoixa, impotència, passió...
Un coctel intens i corrosiu. Qui no s'ha sentit així alguna vegada?

Déu ni do, m'ha quedat pensativa i en silenci!

Petonets que travessin la mar!

d'un pessimisme profund ("les flors només [són] ofrenes de mort"), la poetessa ens parla de la seva voluntat segrestada per un ser estimat i, ara, llunyà, que pateix i que, tal vegada, ignora que fa patir ("no saps que som dos qui estem atrapats dins teu").

Després, un desig impossible ("cobrir aquest dolor que sents amb un vel fi de petons i deixar-lo reposar").

Per fi, la catarsi de tots els poetes: "Escric... I ho faig per mi"

Fantàstic!

Un petó.

"

Escric...

I ho faig per mi.


"

Equinozio