Arrels quadrades

Recordo aquell dia que al menjador de casa teva m'ensenyaves a fer arrels quadrades, (les matemàtiques mai han sigut el meu fort),No vas suspirar en cap moment quan fallava - una i altrre vegada- atent a no molestar-me i posar-me més nerviosa. Abans de marxar vas desitjar-me sort per l'exàmen.

El dia que vaig saber que estaves malalt no m'ho vaig creure, supòs que no volia creure-ho... vas aguantar, fort i serè - com la revolució- fins l'últim instant...
Quan et vaig venir a veure et notava canviat -no sé pas que pensava trobar-me- però de seguida vaig saber que eres tu quan vaig embotonar-me la jaqueta i li vas dir a ma mare: "Quina filla que tens... és increíble!". Vaig riure, tímidament, i amb una mirada vaig agriar-t'ho.

Encara no crec que te n'haguis anat tot i que cada dia intent fer-me la idea, ningú podrá evitar que el teu record perduri. Has deixat marca, petjada, a cada persona que t'has trobat durant el camí.
Tothom t'enyorarà, et recoradaràn i seran incapaços de recordar cap error teu...

I jo, totes les vegades que volia morir, desaparèixer, que res m'importava, i tu que eres feliç, que ho tenies tot... ja no hi ets!
Per què? Si tu volies viure...

Tu m'has fet veure virtuds que tenia amagades, gràcies per tot! Tant de bo jo també t'hagui aportat alguna cosa...
I ara, ja no hi ha roba teva, ara ja només cal posar tres coberts, i ara, quan pasin devant una fotografía teva, somriuran, segur, orgullosos, d'haver crescut amb tu, d'haver plorat amb tu, d'haver construit somnis amb tu.

Eres tan especial que segur a ningú li agrada la idea de subsistir sense tu, però tots, mínimament sensibles, ho farem, seguirem per les ganes que tu tenies, seguiré visquent com tu feies i haguessis volgut seguir fent...

Seguiré escrivint, per els milers de cops que vas demanar-me que mai deixes de fer-ho.
Per tu, que sempre m'has empès a fer el que m'agradava, que des de algun lloc em vigiles...

Amb amor...


"Ningú no mor
fins que se l'oblida del tot"