Ariadna

Ariadna es va comprar un telèfon mòbil. Va escollir el model més car, el que tenia més prestacions, aquell que li permetia destacar més enllà de les seves capacitats professionals. Ariadna era propietària del cotxe més vistós, intentava dissimular els seus quaranta anys amb dissenys exclusius i, des del seu apartament d’alt standing, se sentia la dona més poderosa del món. No deixava el seu mòbil un segon sol. Sempre atenta al seu so, responia amb goig qualsevol trucada, especialment si estava envoltada de persones. Quan no tenia treball simulava estar saturada de reunions, mails i dinars de negoci. Li agradava tractar amb la gent i oferir una imatge de persona enfeinada. Ja ho feia a les festes a las què anava sent una adolescent on ningú ballava amb ella. Llavors anava de grup en grup, com una abella que salta de flor en flor. Saludava a tort i a dret, dibuixant el millor dels seus somriures, regalant aquella aparença de dona de món.
Ariadna era confident, alcavota, consellera i, sobretot, opositora a solterona. Tanmateix, aquells temps van quedar enrere. Des de feia dos anys, Ariadna responia a les trucades de vuit del matí a cinc de la tarda, darrera de la taula de caoba del seu despatx a la Diagonal, a la desena planta d’un modern gratacels.
A l’acabar la jornada Ariadna es dirigia amb el seu BMW a l’apartament que havia comprat a la part alta de la ciutat. A l’arribar descobria que la seva bústia tan sols contenia publicitat: ofertes del supermercat, serveis de repartiment de pizzes a domicili i anuncis d’immobiliàries, res més. Cap carta d’amics llunyans i molt menys d’amor. Cap SOS dins d’una ampolla que hauria enviat un nàufrag com ella.
Després de fullejar la publicitat i de comprovar que el contestador continuava mut, igual que des del primer dia, Ariadna es dutxava. Això sí, deixava el mòbil a prop per si algú se’n recordava d’ella. Però, a partir de les sis de la tarda, el silenci esclatava contra les parets del seu apartament. Ariadna mirava amb angoixa el seu mòbil. Canviava el to de les trucades, bussejava entre els seus contactes, premia frenèticament tots el botons per tal de canviar diverses configuracions… però no obtenia a canvi cap carícia d’humanitat.
A qui importava Ariadna quan l’oficina restava tancada? On era el fil que l’unia al seu Teseu en aquell laberint urbà?