Arguments

Aquests "Arguments" teus m'han deixat bocabadada....
I a més, llegint el super-mega-comentari del mestre Vicenç, ja no sé què dir-te... però sí, vull dir-te que m'ha impressionat. Quatre estrofes, aparentment quatre paraules, aparentment cap sentit, aparentment tot el sentit.... ens parla un dement, ens parla un assenyat? la hipocresia ens mana les nostres vides, permanentment, fins al punt de ni adonar-nos-en? És tot mentida? Ens agafem a la serenor de l'absurd quan ja no tenim, ni sentim, necessitats?
Aquest poema em suggereix moltes preguntes però de nou, vull dir-te que em sorprèn el teu estil.... i és que m'agrada! Ets capaç de plasmar emocions tan intenses amb poques paraules...
Un petó i endavant, que estàs creant coses magnífiques!

Hola Jordi!

Dilluns vaig llegir els teus comentaris! Em van fer molta il·lusió. El problema és que aquests dies estic una mica estressat i he de començar a treure temps d’on no n’hi hagi per retrobar-me amb vosaltres!

T’he escollit aquest poema (ja t’ho dic d’entrada) perquè era l’únic que, dels últims, no tenies cap comentari. Em reservo els altres per més endavant (espero…).

Quant a l’ESTRUCTURA I FORMA, té un ritme especial, penso, per la forma de les estrofes. Vers lliure, sí, i sense rima, però segueix una estructura que es repeteix: 3 versos / 4 versos (l’últim d’ells curt) / 3 versos / 4 versos (l’últim d’ells curt).

A més són versos relativament curts (de la qual cosa jo sóc un gran admirador, penso que té un mèrit especial aconseguir concentrar el missatge en poc espai). Això sempre agilitza la lectura.

CONTINGUT

“Implacable, pena en el meu nom,
innocència i bellesa es mantenen,
l’odi pressiona, menyspreant la flama.”

Si ens centréssim en el procés de la demència (en el sentit físic del terme), la qual cosa crec que no és la teva intenció en aquest poema, diria que la descrius en aquesta estrofa. Quelcom implacable. Amalgama d’innocència i d’odi. Menyspreant la “flama” (la vida entesa, diria, en tota la seva plenitud).

“Amagant les cicatrius ben endins,
mentint perquè tot encaixi,
deixant l’innocència enrere,
negant-ho!”

No és fins aquesta segona estrofa que s’entreveu, crec que amb nitidesa, la crítica de rerafons que et mou a escriure el poema. La hipocresia dels arguments. Sempre trobaran arguments per a tot. Tot ho justificaran amb quatre paraules ben ordenades que donin l’aparença del sentit lògic d’allò que pretenen raonar, no sé si m’explico. Es mentirà, si cal, perquè tot tingui la seva “raó de ser”. I es farà (o millor dit, es fa) deixant enrera la innocència: pura premeditació i intenció, res es fa sense voler. Continuem.

“Crits, però ningú per culpar,
unit a tot allò dement,
preparat per aturar el joc.”

És potser l’estrofa que més m’agrada. Com diria la meva àvia, “després tothom s’exclama”. Sí, però el mal ja està fet. I introdueixes la idea de demència, amb la qual cosa afiles més encara la crítica no només a qui fa o emet els arguments sinó també a qui en teoria n’és receptor (“ningú per culpar”; has tingut en compte tots els extrems!)


”Caient de la luxúria a l’apatia
On anar quan el gris satura
les nostres necessitats...
a la serenitat!”

El colofó o, millor dit, la conclusió. De la vivor a la més absoluta indiferència, l’apatia. El gris que ofusca tots els colors. És com si diguessis, al meu entendre, que ja no som capaços de raonar per a nosaltres mateixos. Tot està en calma, sí. Les nostres necessitats vitals com a persones estan cobertes (o potser millor dit “neutralitzades”?). Tot està, per tant, en serenitat. Però preguntem-nos: a costa de què?

A costa de massa, crec jo. A costa de nosaltres mateixos, de la nostra pròpia individualitat, de la nostra pròpia personalitat.

M’ha agradat especialment el sentit d’aquest poema (almenys el sentit que m’ha semblat que li has donat). En poesia més que en narrativa es dóna la circumstància que a vegades el que l’autor vol donar a entendre no és el mateix que el que acaba percebent el receptor-lector d’aquell text. No sé si aquest és el cas, però de totes maneres m’ha agradat molt una crítica (o autocrítica) que considero ben patent en aquest text i que més sovint ens hauríem d’autoformular.

Som nosaltres mateixos o som els clons en què ens volen transformar uns quants (gràcies sobretot als mitjans de comunicació en massa)?

Bé, prou elucubracions per avui i un 10 que per a mi el tens hiper-merescut amb aquest poema. M’ha encantat, de debó.

Una forta abraçada i fins aviat (espero)

Vicenç