Aquest banc és meu. (Secrets)

Aquest banc és meu, l'ocupo durant vuit hores al dia. I és que passo tota la jornada al parc amagant el meu secret. Fa sis mesos que em van fer fora de la feina i un home de la meva edat serà difícil que en torni a trobar. És per això que empenyo les hores, lluny del món, rodejat de vells que se'm presenten com el preludi de la meva forçosa jubilació anticipada. La meva dona no en sap res, creu que encara sóc a l'oficina, i cada dia que passa la mentida es va fent més grossa. Fins que s'acabin els diners del "finiquito" i els minsos guanys que em reporti el subsidi d'atur em desemmascarin. No puc dir-li que he perdut el lloc de treball, la nostra relació ja està prou malmesa des que vam constatar la nostra impossibilitat de tenir fills. Quan ho esbrini em deixarà.

Però aquest banc no sempre ha sigut el meu. En un altre temps ho havia estat un de l'altra punta del parc, el mateix on, de molt lluny, puc entreveure com s'estima cada tarda una peculiar parella, ella força més gran que ell. Doncs en aquell seient és on la meva dona i jo també ens vam estimar durant llargues vesprades, besant-nos i parlant d'un futur que aviat se'n anirà en orris per molt que intenti postergar-ho. Els hauria de dir que aprofitin els moments que viuen ara, donat que l'esdevenidor és incert.

Travesso el parc en direcció a la parelleta adonant-me pas a pas que la dona em resulta cada cop més familiar. Però sembla que ells hagin intuït que vaig al seu encontre i fugen. No ho entenc.

Quan arribo a casa només m'hi espera aquesta nota:

"No sé com t'ho has fet per descobrir el meu secret. Però no té cap sentit que continuem junts ara que ho saps tot, veient-ho amb els teus propis ulls. No pateixis, ja m'he endut les meves coses. Et deixo."