Aquella vegada en Port Roial.

Ahir a la nit, mentre la Teresa i els nens dormien, vaig llevar-me del llit i vaig buscar d'entre les fotografies la teva.

Estaves allí, asseguda en un banc de la plaça del taronger. Duies una faldilla de gassa blava i una brusa de tirants que deixava a l'aire les espatlles recremades pel sol; i, als ulls, aquella mirada d'adolescent entremaliada que va captivar-me des del primer moment.

Havia de ser un parell de dies abans que enviessis el conte, quan l'encant ja s'havia trencat i començaves a mirar-te els altres amb un posat divertit, buscant una nova víctima a qui enamorar.

No ho sé de cert.

A la Teresa li vaig dir que la fotografia l'havia fet en Lluís, que eres amiga d'ell. Però, ara que no està entre nosaltres la mentira em dol i em pesa en l'ànima com una llosa. Han estat tantes mentides de llavors ençà que aquesta no tindria per què ser més que les altres; però, en negar-te, en no reconèixer-te i regalar-li a un mort els nostres dies amb tot el plaer de que no va gaudir, em torna el regust agre de la separació.

De vegades, voldria no haver estat un covard i haver agafat el bou per les banyes. Potser així no hauries marxat i encara correries per la meva vida com ho fas pels meus somnis: nua i riallera com en aquells dies en el pis de la plaça del taronger.

Però, si no haguessis enviat el conte, si no l'haguessis escrit, no hagués estat un covard. Jo sabia -jo creia de fet, doncs la Teresa va llegir-lo i no va captar el missatge darrera de les paraules- que si la Teresa ho llegia descobriria la nostra historia, tant clara per a mi.

"Aquella vegada en Port Roial", el vas titular. Hi explicaves els afanys d'un home gran enamorat d'una noia. Tant clars eren els meus sentiments allí reflectits, tant jo era aquell home, que em va fer por de perdre el que tenia i, com a la historia, no guanyar-te.

Tan vell em veies?. Tan fora de lloc?. Ara m'adono rellegint el conte que va publicar una revista comarcal. Tan poca cosa era per a tu?. Tan sols un joc d'estiu?.

Potser sí. No ho sé del cert.

M'angoixa pensar que vas utilitzar-me, que sols vaig ser un company de llit, ni el primer ni el darrer, que no m'estimaves.

Jo sí t'estimava!. Jo sí t'estimo!.

Perquè vam discutir?. No volies entendre'm. Les meves pors et feien riure, doncs sabies que la Teresa no podia reconèixer-nos dins d'un conte estrany escrit per algú aliè a ella. Jo no volia escoltar-te i, com el mal ja estava fet, discutíem un cop rere altre sense arribar a bon port.

Aquella vegada en Port Roial... aquella vegada en Port Roial... em repetia com si les paraules em portessin a la perdició mentre tu ja no em buscaves i et miraves als altres provocadora.

Record el dolor profund i l'angoixa desesperant de veure com s'acabava l'estiu, el nostre estiu, i arribava l'hora de tornar al càmping amb la família. Era un final anunciat d'ençà el primer dia, però no per això menys aclaparador. A mida passaven els dies et necessitava més. Per això et reclamava. Volia tenir-te al meu costat, sentir la teva olor, el teu sabor, sentir la calor dels cossos ajaguts... però, tu no em tocaves, m'evitaves, cada dia tornaves més tard al pis... i un dia no vas tornar.

Vaig passar tota la nit esperant, tot i saber que era inútil, culpant-me i culpant-te, del que havia succeït.


Fa poc has estrenat la majoria d'edat. Ja deus de ser tota una dona, una dona de debò. Jo m'he tornat molt vell, més del que senyala el calendari, i penso molt en aquells dies. M'agradaria tornar-te a veure, ni que només fos per un moment, de reüll, reflectida en un aparador.

No ho sé.

Quin absurd.