Aprenguem del temps

Un relat de: GsF

Segons, minuts, hores, dies, setmanes, anys... El nostre entorn canvia, les nostres famílies es redueixen i augmenten, les nostres amistats se'n van i en venen de noves, el nostre cos es transforma en quelcom que temps enrere haguera estat desconegut fins i tot per la nostra pròpia ment, allò que desitjàvem s'esvaeix, allò que tant estimàvem es converteix en enyor, enyor que expressem amb el plor dels nostres ulls. Tantes il·lusions, tantes emocions, tants pensaments, tants sentiments que el temps difumina, com la tinta que amb una suau gota de pluja s'espargeix, i desapareix desesperant, resguardant només en els vells records d'aquells anhels eterns que amb innocència ignoràvem i amb por els rebutjàvem, quan, segurs de nosaltres, desconeixedors d'un futur proper, i amants, només, d'un monòton present, caminàvem presos pels camins del nostre temps.

Historiadors sempre d'un gran passat que de reüll mirem, però no n'aprenem, i caiem altre vagada en el mateix error, en el mateix parany del temps. Estudiem i aprenem les lleis de vells pensadors, que defensats del temps i dels contraris, avançaren la nostra cultura, la nostra moralitat, la nostra humanitat. O això crèiem. Pau predicaven molts, igualtat predicaven uns altres, i a la fraternitat d'una nació lliure, imploraven, alguns, els crits afònics del seu alè. Milions de morts, de ferits, d'afamats, d'empobrits, de desgraciats; sang i odi vessats per veure en els ulls la victòria d'una lluita que semblava sense fi. Dolor i terror units per fer front a les esperances de treva, a les esperances d'un pervenir millor, a les esperances d'un futur pròsper per aquells que habitaran, només amb el record d'aquella lluita, aquella terra dolguda, soferta i ferida que esdevingué terra cremada, estèril i sense nom. Terra cenyida amb sang, ferida amb el dolor de la mort dels seus fills, plora. Els arbres ja no hi neixen, els ocells ja no hi canten, els petits animalons, que passejaven feliços per aquella seva terra, ja no corren per aquells camps violats en nom dels humans on el sol ja no hi brilla i la espessa boirina cobreix amb sensibilitat els cadàvers d'aquella dura batalla. Banderes cremades, colors destenyits d'aquells vells símbols de força i coratge, que unien homes i dones per uns purs sentiments de llibertat; ideals esvaïts; passió que es consumia i valentia que s'esgotava; pensaments trencats en la memòria, ara només fets en la història.

Qui era aquell, que puny al cor i crit al cel, desterrava ira a les cadenes que l'empresonaven, amb arma o sense, amb fam o sense, amb dolor o sense, s'aixecava ajudat per l'esperança de la llibertat i lluitava amb carn o paraula per alliberar-se d'aquell rovellat i podrit acer que el mantenia pres sota la mirada, sempre constant, d'un fort company fidel a ell fins a la mort? Qui era aquell vell ciutadà, que cansat ja d'aqueix obrar sempre sense finalitzar, deixà l'aixada a terra i recolzat per l'ànima d'aquella podrida societat, s'alçà en veu i puny, puny sec, endurit per anys d'opressió, i caminà contra corrent, contundent i sense pausa? Qui eren aquells? Eren ells, eren els fills d'aquella terra, que caminaren junts per salvar la seva dignitat, la seva vida. Eren aquells anònims que visqueren insignificants, lluitaran dignificats, i moriren lliures.
D'ells n'és responsabilitat aquesta mínima expressió de llibertat que avui podem gaudir. Aquelles batalles per aconseguir-la en violaren els camps, en cremaren els pobles i enfonsaren les ciutats. Elles són culpables d'aquell infant amb dolces llàgrimes als ulls, que recorrien lentament aquella cara pàl·lida, i queien, sempre preses d'una lentitud perenne, sobre la cara masegada de la seva mare violada i assassinada, que jeia amb expressió trista sota el cel de foc. D'aquella sang vessada en nom de la humanitat. Sang esperançadora, i vergonyosa. Esperançadora d'un món millor, vergonyosa per haver estat vessada a mans d'un germà.
Aprenguem del cru sabor de la sang vessada amb amargor, aprenguem d'aquell passat, aprenguem d'ells, aprenguem d'aquelles lluites per la llibertat. Aprenguem que l'home no pot lluitar per aconseguir-la, l'home ha de lluitar per defensar-la, ja que la llibertat és una qualitat endinsada en l'home, i tot aquell que la retrau, és enemic de la humanitat, de tota, la humanitat. Aprenguem, del passat, del present; aprenguem del temps.

Comentaris