APRENDRE

I
Jo sempre em deia que no em donava mai per vençut. En aquella situació, vaig haver de reconèixer, fatigat i esbufegant per l’esforç sostingut, que aquella guerra la tenia perduda. Totes les batalles anteriors no havien servit de res. En petits i efímers moments semblava que sí, que aconseguiria l’objectiu, però, sense cap avís, quan aprofitava el repòs per llepar-me les ferides, em queia damunt un altre xàfec. No com un aiguat qualsevol, lleuger, que un cop a recer cal eixugar-se la roba i continuar com si res. Era presenciar l’esclat d’un volcà adormit i veure com la lava l’arrossegava pendent avall, sense poder evitar-ho ni tan sols fugir.
A poc a poc veia que inevitablement s’havia arribat a un punt de no retorn. Primer, semblaven simples anècdotes. Més tard, cridava l’atenció com n’eren d’accentuats, quasi violents, els actes que se succeïen, escenes inèdites fins aleshores. Amb una evidència que sorprenia, que colpia sempre per inesperada. Fins a fer-la a ella irreconeixible.
Jo, en silenci, enyorava la persona que havia estat anys enrere i que ja no tornaria.
No n’era prou de saber que els anys no perdonen a ningú. Ni eren suficients els arguments mèdics, inapel·lables. Simplement no estava preparat. Era del tot conscient que arribaria el dia en què s’haurien de prendre decisions difícils. Potser no m’esperava haver d’actuar en nom d’ella, perquè ella ja no era capaç de veure que calgués fer res. Aquest era el veritable problema.

II
Menut, amb tres anys, encara era poc destre i queia a terra al córrer una mica. Queia sovint fins i tot al caminar. Els genolls esgarrapats i tenyits de vermell per la mercromina eren cada cop més habituals. Quan els pares van comentar-ho a l’escola infantil —que tot just començava—, no li van donar importància. “És normal —deien—, això és que li creixen les cames.” A algú se li va acudir que, si les cames havien de créixer i alguna cosa no anava bé, el millor era fer-me penjar. Em feien agafar-me a la part superior d’una porta, esperant que la força de la gravetat fes la seva funció. Com si hagués de fer miracles, però, evidentment, no ho va ser així.
Potser pensant que aquells entrebancs eren puntuals, i que les mateixes caigudes eren les que propiciaven de noves, els meus pares van decidir que em quedés a casa en repòs.
— Mama!
— Un moment que truquen a la porta.
— Bona tarda, disculpi si és molèstia. Què té un fill malalt? M’ha semblat escoltar la veu d’un nen.
— Bé, sí. És el petit que porta uns dies que cau al caminar i hem pensat que si es quedava uns dies a casa...
— Dona! Porti’l al nostre hospital. El té aquí mateix, a tocar de casa. El doctor de traumatologia és tota una eminència.
— Però, vol dir que l’atendran? No és un hospital només per noies?
— Tranquil·la. Vostè vingui a demanar hora i ja veurà com el doctor el visita.
Aquella monja, que anava de casa en casa venent estampetes religioses per finançar la fundació, sí que va acabar sent una visita miraculosa.
No van ser necessàries gaires proves. Unes poques observacions veient-me caminar i unes proves d’imatge van descobrir el diagnòstic. Patia una descalcificació del cap del fèmur. En aquells anys no es recomanava cirurgia en un nen tan petit. No abans de provar un tractament basat en la saviesa del cos humà. Calia que amb un aparell dit de descàrrega la cama no recolzés a terra. Aquest aparell era simple: dues platines metàl·liques en paral·lel, a cada costat de la cama i unides per unes corretges de cuir, des de l’engonal fins al terra. D’aquesta manera s’immobilitzava el maluc i es mantenia el cap del fèmur al seu lloc. A l’altre peu i per compensar l’alçada de l’aparell i facilitar-me l’equilibri, una sabata amb la sola alta i reforçada. Pel que fa a la medicació, havia de prendre unes pastilles d’aportació de calci al llarg de molt de temps. Si no era temps d’estiu i de “banys de sol”, sotmetre’m a l’escalfor d’un llum infraroig i uns massatges amb una colònia comprada a la farmàcia centenària que havia de servir per activar la circulació de la sang a la zona. I poca cosa més: temps. I esperar.
L’espera es va transformar en visites, més radiografies, i encara més visites.
Sempre hi era ella, en tot moment. Quan els nens del barri feien befa d’aquell nen coix amb ferros a la cama, ella em deia que no fes cas. Quan semblava que no arribaria a xutar amb força aquella pilota de plàstic que tant botava, ella donava ànims perquè m’esforcés fins que ho feia tan bé com altres. I quan calia prendre’m en braços per pujar les escales, a l’autobús o on fos, ella sempre hi era.

III
Quan s’està a l’empara dels pares, no s’hi pensa. De fet, no se sap. S’hi és i prou. Va ser ja de gran, en el moment en què aquella mare valenta, forta, decidida i alegre s’havia transformat amb els anys en poruga, feble, dubtosa de tot i melangiosa que vaig veure clar que no sabia fer de fill, que ningú no m’havia ensenyat ni previngut.
Tenia la constant sensació de dicotomia. De creure que la balança es decantava del tot, amb el seu plateret sempre a dalt. Que malgrat que les decisions preses semblessin les millors, semblava també que no ho eren. Això m’abatia. Si hagués sabut fer-ho de manera diferent, si hagués tingut al meu abast les eines, li hauria tornat tot el que jo havia rebut de petit. Però no en sabia.
I què es fa quan ets derrotat? Doncs no queda altra que, afeblit i adolorit, recolzant primer un genoll a terra i després l’altre, donar-te impuls, aixecar-te i continuar. Seguir donant escalf, consol, comprensió.
Com ella havia fet, ara jo l’ajudava a caminar.