APM i la vida agredolça

Com moltes persones, jo ja era fan de la versió radiofònica d’aquest programa que ara té tant d’èxit en el seu format televisiu. Recordo buscar cada dia un receptor de ràdio a tres quarts de dotze per sintonitzar el 102.8 de la FM, amb la sana intenció de riure gràcies als talls de veu que cracks com el Manel Fuentes, el Xavier Bosch o, més tard, el Carles Capdevila seleccionaven. Amb la complicitat de l’Antoni Bassas, aquella secció va obtenir moments tant d’un surrealisme grotesc, com d’una lucidesa molt aclaridora procedent, moltes vegades, de persones anònimes. Les seves frases, les seves errades o les seves ocurrències, contenien mostres d’una altra veritat molt més gran: la vida, amb misèria o amb grandesa, però sempre amb l’humor com a única coartada. No cal dir que vaig celebrar el premi Ondas que la secció estrella del programa de l’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio va guanyar l’any 1997.

Ara mai em perdo la cita del dimarts amb aquest programa a TV3. La televisió dota de més força encara aquest zapping pel panorama televisiu espanyol. És més, com a professor de postproducció de vídeo, gaudeixo de l’estil visual del programa, del seu ritme frenètic i de l’extraordinari treball de muntatge que hi ha al darrera.

Tot i així, quan acaba el programa sempre em visita una sensació agredolça. Després d’haver rigut i d’haver deixat emportar-me per l’humor delirant de moltes situacions, no puc sinó pensar en la galeria d’inadaptats, d’intolerants, de xenòfobs, de masclistes i de fatxes que desfilen per les diferents seccions. És cert que riure constitueix una de les activitats més saludables que podem practicar; entre altres raons, perquè el riure és tot un símptoma d’intel·ligència personal i social. Tanmateix, després d’haver assistit a les setmanals mostres d’espanyolisme ranci d’Intereconomía o de TeleMadrid, després de contemplar el trist espectacle dels joves tancats a la gàbia de Gran Hermano o de la fama immediata del karaoke del ara difunt Operación Triunfo, després de patir la dosi de vergonya aliena que em genera la Belén Esteban o d’experimentar alguna cosa semblant al rebuig més ferotge amb les rebequeries de José Mourinho, em vaig al llit amb un sentiment de confusió. La vida pot ser divertida, els personatges que surten poden ser entranyables i l’humor pot ser la millor vacuna contra les situacions que es denuncien però, després de la sessió dels dimarts, resulta inevitable ser atacat per la certesa de viure per evitar allò que no vols ser, d’allò en el què no et vols convertir.

Lluny d’identificar-me emocionalment amb els personatges que il·luminen el televisor, el que moltes vegades experimento és el refús al que els fans de Star Wars anomenen el costat fosc de la força. Perquè, a vegades, la mirada inquieta d’aquest programa ens proporciona petits fragments de maldat, de manipulació informativa, d’intolerància, de violència en totes les seves versions i, en definitiva, de tot allò que dificulta la convivència. El que acabo de dir no és cap crítica al programa. Tot al contrari. Veure segons quines situacions, tot i que siguin descontextualitzades, ens proporcionen pistes molt valuoses sobre les deficiències produïdes per sectors de la societat que encara no accepten la democràcia, ni els seus valors.

Dimarts vinent sortiran més nostàlgics, més mentiders i més demagogs disposats a obsequiar als televidents amb més merda llançada als quatre vents amb el ventilador del mitjà televisiu; un mitjà que, entre tots, cada cop devaluem més. Tant de bo l’APM duri molts anys perquè ens permet dirigir l’atenció sobre les vergonyes que alguns intenten amagar.