Animal territorial.

El parc de Sant Mateu està situat al barri de la capital que porta el mateix nom. Va ser construït llavors feia uns deu anys, en el que abans havia estat sol industrial abandonat prop de les vies del tren, gràcies a les reivindicacions veïnals. La gent d'aquella barriada dormitori, humil, de la que només se'n recordaven els polítics quan s'apropaven les eleccions, va sortir al carrer per demanar una zona verda al lloc on llavors hi havia naus que es queien a trossos i que eren refugi d'indigents i toxicòmans. Volien recuperar el seu territori i ho van acabar aconseguint.

Ara contaven amb una gran extensió de gespa travessada per diferents caminets en els que s'alternaven bancs de fusta i arbres on hi podien passejar les persones. En Bernat se l'estimava molt aquell parc, es trobava molt a prop de casa seva i era part de la seva vida. Allí hi havia jugat de petit, hi havia fumat els seus primers porros al sortir de l'institut, hi havia fet "botellón" abans de sortir de marxa amb els amics, hi passejava amb la xicota els caps de setmana o simplement s'estirava damunt la gespa a llegir o a veure els núvols passar. Però feia una temporada que ja no s'hi trobava bé al parc, aquell lloc tan emblemàtic l'havia de compartir amb tots els gossos del barri que els seus amos hi portaven a passejar durant gairebé la totalitat del dia. Ja no era gens aconsellable jeure a l'herba degut a les deposicions dels cans que no es recollien ni gaire tranquil estar esquivant contínuament als animals que corrien lliurement uns darrere els altres o envers una pilota. Se sentia incòmode en un territori que considerava seu i no ho podia permetre. Els gossos s'havien apropiat, segons en Bernat, del parc de Sant Mateu.

Una nit va barrejar mata-rates amb carn picada en forma de petites mandonguilles amb la intenció d'emmetzinar a un parell de cans per a que no volguessin tornar per allí. De matinada va sembrar el parc d'aquelles boletes verinoses, amagant-les degudament a la vista de la gent però no de l'olfacte dels gossos. A l'endemà, tornant de la feina, va passar pel lloc del crim per veure què hi succeïa. Un parell de brigades de jardiners i escombriaires de l'ajuntament pentinaven a consciència la zona verda en busca de la carn enverinada. Un gran nombre de mascotes s'havien intoxicat amb elles, patint vòmits i diarrees, mitja dotzena d'ells van morir d'una manera cruel i horrible. La noticia va aparèixer a la premsa i la televisió, va ser un gran escàndol. L'ajuntament, els amos i les associacions de defensa dels animals clamaven per a que s'aclarís l'autoria d'aquella barbàrie i per a que la policia engarjolés al culpable. El nostre protagonista va començar a tenir molta por i a agafar consciència del mal que havia fet. En Bernat no pretenia matar cap animaló però es va sentir satisfet d'haver pogut allunyar als gossos del seu parc durant una bona temporada.

Allò no va durar gaire, setmanes desprès els veïns van tornar a portar-hi els seus animals de companyia, i el que és pitjor, és que els gossos que van sobreviure a la intoxicació van començar a comportar-se d'una manera estranya al arribar al parc. Van enfrontar-se violentament als seus propis amos i contra la resta de persones, negant-se a abandonar aquell lloc. La gent no va poder fer res per emportar-se'ls d'allà i una gran quantitat d'animals va acabar pernoctant al parc, com muntant guàrdia, desprès de que els seus amos desistissin de tornar-los a casa. Aquella nit la van passar sencera udolant, sense parar, el veïnat estava indignadíssim, semblava que aquells gossos cridessin a algú o que protestessin per la injustícia que havien patit.

Al matí següent s'hi van personar els empleats de la canera municipal constatant que el nombre de gossos s'havia triplicat. Durant la nit moltes mascotes s'havien escapat de les seves llars per unir-se als ocupants del parc. I ara defensaven aferrissadament l'entorn impedint-hi l'entrada a qualsevol persona, fins i tot als seus propis amos que s'hi apropaven a dur-los menjar. Els empleats de l'ajuntament van ser atacats ferotgement al intentar capturar les bèsties, alguns van patir ferides molt importants degudes a les mossegades. Ni tant sols van poder foragitar-los. Ara sí que els gossos s'havien fet amb aquell territori.

Ningú s'atrevia ni tant sols a apropar-s'hi i la situació es va tornar crítica. Gossos vinguts de tota la ciutat es reunien al parc de Sant Mateu, campant-hi feréstegament. Era esfereïdor, la gossera municipal es negava a actuar-hi desprès de que part del seu personal hagués acabat ferit, l'enuig dels veïns del barri era majúscul. En Bernat sentia que en part allò era culpa seva, però respirava tranquil al veure que l'ocupació canina del parc havia fet oblidar a la gent l'incident de les mandonguilles, això sí, amb elles havia aconseguit un efecte diametralment oposat al que ell esperava. De fet, ningú comprenia aquell fenomen. Era inexplicable l'actitud adoptada per la gossada, com si fos una revenja contra l'atac que havien rebut, com si reclamessin el terreny que en Bernat els hi pretenia prendre.

Molts animals, segurament els més debilitats desprès de la intoxicació, van morir al parc ja que ells mateixos es negaven a rebre menjar o qualsevol cosa que provingués dels humans. Els seus cadàvers es podrien a la intempèrie, amb totes les molèsties que comportava allò, mentre la resta de cans seguien patrullant pels seus dominis. Cada nit el concert d'udols era eixordador, era el reclam per a que més gossos s'unissin als okupes cànids del parc.

La policia va decidir actuar amb contundència, empesa pels veïns, tallar el problema de soca-rel, sacrificant els animals. S'hi van presentar un nombre ingent d'efectius que van tirotejar als gossos que intentaven defensar el ja seu territori, abatent-los no sense dubtes i mala consciència. Aquella acció expeditiva no va estar exempta de polèmica per part de les mateixes persones que van protestar per l'enverinament, però ningú volia que el problema anés a més. Volien que aquella incòmoda situació se solucionés amb celeritat. En Bernat va contemplar la dantesca escena des del balcó de casa seva durant les hores que va durar la massacre canina, primer amb satisfacció, desprès amb un punyent sentiment de culpa.

Els escombriaires van acabar traient camions sencers de cadàvers de cossos morts, la gent estava horroritzada pel fet d'haver arribat a aquell extrem. Avui en dia encara ningú s'apropa al parc de Sant Mateu, ni tant sols en Bernat, ningú pot suportar la idea de la matança que s'hi va dur a terme. El seu estimat parc, finalment, havia passat a ser territori dels gossos.