Anatomia de la destructivitat

- Podria estar amb moltes dones, però estic amb tu perquè em fas pena.
Aquesta es la frase que més li repeteix el pare a la mare. Ella l'escolta en silenci i ulls brillants.
Segons ella el meu pare és molt guapo. És prim, fa la voltant de un metre setanta d'alçada, té el cabell llarg i el porta pentinat amb una cua, s'ha fet posar arracades a les dues orelles, fuma porros fins a quedar extenuat i beu cervesa fins que li surt per les orelles. La seva veu és cridanera i d'un to violent.
Escolta una música estrident i a un volum insuportable. El que més li agrada, quan es digna a venir a casa, és veure la tele i llegir còmics de sexe i violència.
La mare està abatuda, el seu home no la desitja sexualment des de que jo vaig néixer. Sap que té una amant des de fa temps, però no gosa reclamar-li res ja que no te feina i te por de quedar el carrer sola i desemparada.
-No serveixes ni per follar. - li diu de tant en tant a la meva mare-
Ella l'escolta en silenci i plora.
El pare es mostra violent amb la mare i fins i tot amb mi. No he vist mai que li pegui, la veritat es que no li cal.
Si alguna vegada la mare vol parlar, la fa callar dient-li que és una ignorant i que és millor que l'estalviï de escoltar imbecil·litats.
-Millor no obris la boca!! - Li diu a la mare -
La mare es creu tot el que al pare li diu, l'admira i li te por. És el seu ídol i el seu botxí alhora.
Les poques converses que hi ha a casa són sobre que cal comprar al "super" i quins són el programes de la tele. Poca cosa més.
Ahir li va dir que estava penedit de haver-se casat amb ella. El món, deia, és ple de bones ofertes, es a dir, ple de dones més interessants, boniques, intel·ligents que no pas ella.
A la mare no cal que li diguin tot això, ella prou que s'ho creu, n'és convençuda.
Ella es pensa que només té dues alternatives: la seva parella o la soledat.
Molts cops la mare escota una samba de Vinicius de Moraes un poeta i sambista brasiler ja mort. La cançó es diu "Tomara", en una de les seves estrofes diu:"Que é melhor se sofrer junto que viver feliz sozinho". Aquesta peça brasilera marca, en part, la seva submissió actual al pare.
La mama és una dona trista, apagada, absent i sense ganes de viure. Està anul·lada com a ésser humà. Es podria dir que està morta, està a casa de cos present.
Jo m'imagino perquè la mare està amb el pare, però el que no sé és perquè ell torna a casa casi cada nit. No és per la meva mare ni per mi, en els fons se que ens odia. Misteris entre els misteris de la ment humana. Serà per costum? Inèrcia?
Alguna vegada penso que el pare necessita a fons la seva esposa, amb ella es sent mascle, fort, poderós, influent, omnipotent...això el fa feliç, el realitza, el fa volar. Si la mare el deixés cauria del seu castell i tot ell quedaria esclafat per la seva pròpia misèria humana. Només li quedaria el recurs de cercar una nova víctima per continuar circulant per la senda de la mort i de la destrucció.
Gairebé mai s'apropa a mi, si alguna vegada ho fa, em poso a plorar fort, si així no em deixa, crido i dono cops de peu, si continua sense deixar-me, m'ofego i vomito a la seva cara. D'aquesta manera en deixa ràpidament al bressol o em posa en braços de la mare. No vull tenir contacte amb un tipus com aquest. Amb individus així millor posar terra per enmig. Feu-me cas!!
Perquè la mare estima a aquest home?