Alone again

Celmira és del Líban, fa quatre anys que treballa posant copes en un bar de carretera d'aquells que tenen habitacions al pis de dalt . Ella va venir a Tarragona per treballar només un any, fer una pasta i tornar a Beirut, un cop allí, muntar un tenda d'aquelles que venen roba per dones mig anorèxiques. Ella vol dissenyar moda, fer patrons, cosir… per això es va preparar a la millor escola de moda femenina de la capital libanesa. La seva fita principal era dur una vida decent i honrada tal com li havien ensenyat els seus pares. És una noia molt intel·ligent i preparada, abans de ser dissenyadora de moda va estudiar Historia de l'Art i Teologia Alcorànica. Parla tres idiomes apart del libanès. Físicament no és una model, però atrau als homes per la lleugera foscor de la seva pell, pels ulls foscos i brillants que li fan un rostre misteriós i pel cabell llarg i bru que li cau, rinxolat, damunt de les espatlles. Té un aire com de princesa. Per nosaltres, els d'aquestes terres, és una bellesa exòtica, per la que hi donaríem qualsevol cosa per tal de posseir-la.
Un cop aquí, els plans de la Celmira s'han diluït com un terrós de sucre dins d'un cafè calent. El contacte amb el diner llarg i fàcil, la droga i el consum compulsiu de tota mena d'estupideses, han girat tots els seus plans. Tota ella és una ombra del que havia estat.
-Celmira posa'm una cervesa.
-Una cervesa? Estàs malalt Xavi?
-No em toquis els ous, posem la birra i pira.
És molt aviat, el puticlub és buit. Les sis ties que hi ha al darrera de la barra fan cara de mala llet i de no haver dormit gaire, Celmira inclosa. Només hi ha un parell d'homes al final de la barra, parlen entre ells en veu molt baixa, per la pinta i les maneres semblen els propietaris del local. Una de les senyoretes es pinta les ungles i es puja la faldilla fins el punt d'ensenyar al màxim les cames però sense que se li vegin les calces. Sembla l'encarregada. Ni ha tres que feinegen, és a dir distribueixen la merda que hi ha al local de manera que tot quedi homogèniament brut i fastigós. En aquest locals la brutícia dona molt de morbo als clients, per això convé que estiguin estratègicament llardosos. La més grassoneta, una noia negra de Colòmbia, es dedica a omplir les neveres i de remenar caixes.
La Celmira, que en àrab vol dir princesa, s'ha quedat plantada davant meu com si la meva imatge, reflectida en els seus ulls, la haguessin encarcarat.
Avui fa mala cara, segur que ahir es va passar amb l'alcohol i la farlopa.
-Què no tens res a fer? Mou el cul nena.
-Ves a perdre pel cul fastigós. Ja vas borratxo.
-Va no t'enfadis, posem la cervesa tia.
Fa temps ella i jo vam tenir un rotllo que va durar molt poc, jo l'estimava, o això creia, però un alcohòlic i una cocaïnòmana no poden anar gaire lluny de bracet.
Ara sona una cançó de Gilber O'Sullivan, la peça es diu "alone again" va ser molt escoltada pels anys setanta. La veu enganxosa del cantant m'embafa. Tornar-la a escoltar tants anys després em fa sortir alguna llàgrima dels ulls. Faig de manera que ningú no ho noti, mai m'agrada't mostrar-me feble i vulnerable.
Alguna vegada he pensat que en aquest locals no posen la música al atzar, sinó que la tenen estratègicament programada, per tal de que els clients, com ara jo, demanem alcohol i desfilem cap al primer pis, posant de relleu la nostra misèria i depravació. Ells, en tant, omplen la caixa de bitllets.
Vinc a veure-la un parell de cops al mes. M'agrada veure-la, saber con es troba, si necessita alguna cosa, si puc ajudar-la.
-Té, fote't la cervesa. Paguem ara Xavi, la que ensenya el cul vol que cobrem al moment.
-Sembla una harpia i una mala meuca -li dic-
-I tu què saps? Té, la clau del meu apartament. -em diu-
-Perquè la vull?
-No voldràs conduir amb la trompa que portes? Dorm a casa i demà fots el camp.
Per Celmira sempre vaig begut. Moltes vegades té raó, però ara no. Li accepto la invitació, avui em sento molt sol, necessito parlar i estar amb algú.
-Si, dóna-me-la, em quedaré a casa teva, vaig una mica col·locadet. Millor que no porti cotxe. -li dic-
Demà al matí agafaré el cotxe, marxaré i no tornaré mai més. He tocat fons existencialment. He de canviar el rumb de la meva vida. La setmana que ve començo una cura de desintoxicació. Forma part de la teràpia, trencar qualsevol llaç que em condueixi cap a l'alcohol: persones, situacions, llocs, hàbits… Faig una darrera mirada a tot el que m'envolta i ho guardo curosament a la meva memòria, tot formarà part d'un passat que mai no he de renegar. Segurament aquesta és la darrera oportunitat, no hi haurà cap més. Si aquest darrer intent no surt airós serà la fi. Mai més em podré qualificar de persona, perquè hauré perdut per sempre la meva dignitat d'ésser humà.
Què serà de Celmira? Pobreta. Sempre la duré al meu cor.