Sor Maria de la Creu

Quan va fer setze anys els pares la van fer entrar a la congregació de les Esclaves de les nafres de Jesús. El carisma d'aquesta fundació -molt resumida- és l'educació i la formació integral dels nens orfes i també dels nens i nenes més pobres. Tal com va deixar escrit en la regla de l'ordre el seu fundador, un sacerdot claretià. Actualment ha esdevingut unes escoles d'èlit que eduquen els fills de les classes poderoses.
La noia es diu Maria Teresa, quan la van ordenar li van posar el nom de Maria de la Creu. Als trenta quatre anys ja era directora d'una de l'escoles que té la fundació en una petita capital de província.

Després de disset anys de direcció la mare Maria de la Creu és molt apreciada per la seva rectitud i disciplina, de totes les escoles de l'ordre, la que ella dirigeix, és la que millor funciona de llarg. Durant aquests anys l'escola a funcionat amb una perfecció matemàtica.

És educada i correcta però també esquerpa, dura i difícil de tracte, és admirada, i alhora temuda, pels alumnes, col·legues de professió, i pels pares dels alumnes.

És dona de bany fred diari, a les cinc i vint del matí, després del bany, escolta les noticies i llegeix l'Evangeli alhora. A les sis esmorza i a les sis trenta es posa a treballar, viu i respira únicament per la seva escola.

La seva vida espiritual, des de fa anys, es limita a Missa dominical, en la que combrega distretament, i una oració setmanal que fan totes les monges juntes, cada divendres, a la capella situada al soterrani de l'edifici escolar.

Tot el que l'aparti de la seva direcció rigorosa i de ferro li fa nosa i ho considera una pèrdua de temps innecessària i frívola.

Des de fas gairebé un any pateix un somni que la turmenta. Somia que està lligada a una mena de creu, va coronada com una reina, quatre homes amb màscares, vestits de cuir i plens de cadenes practiquen amb ella la sodomia. Més tard li peguen cops de fuet a l'esquena fins que els hi fa una fel·lació a tots els participants. I per acabar dorm barrejada amb tots quatre en un llit molt gran i ple de fluids corporals.

El més terrible és que durant el somni no pateix gens, si no que el viu amb intents plaer, fins hi tot al despertar, alguna vegada, s'ha trobat el llit mollat.

Això és precisament el que més la turmenta i li fa venir un remordiment insuportable per una dona de la seva condició.

Mai no a dit res al seu confessor, però si va, des de fa uns mesos, a visitar un psiquiatra jesuïta que coneix des de fa alguns anys.

- De veritat, pare, ja no puc més, aquest somnis acabaran amb mi. Com puc deixar de somiar aquestes imatges tan terribles?

- Prega a Déu nostre senyor. Dedica-li temps a Ell. Tot el que puguis.

- Això és impossible. La direcció escolar m'engull. Si no hi poses el cor i l'ànima l'escola s'enfonsaria. -li diu al mossèn-

- És cert, les teves ocupacions estan acabant amb tu. I que penses fer?

- Dóna'm algun medicament. Jo que sé…

- Diguem una cosa Maria, has tingut mai una relació sexual?

- Mai, sóc verge i no vull deixar de ser-ho. Per això vaig jurar els vots el dia de la meva ordenació.

- Jo ja sé que ja has fet exercicis, recessos, però potser caldria actualitzar el tema de la teva vocació. Estàs segura que la teva vocació és la de consagrada i mantenir uns vots?

- No ho sé mossèn. -va dir Maria de la Creu plorant-

- Hauries d'estar segura del que Déu vol de tu. I no estar vivint en un deliri d'orgull i de mentida.

Maria de la Creu no pot parlar, el plor l'ofega. No pot aturar les llàgrimes ella que sempre havia estat tan forta i dominadora de tota situació. En aquest moment es sent com una nena petita i desemparada.

- Maria fa mesos que vens a veurem, mai no has volgut seguir els meus consells. Penso que has tocat fons, de debò. El proper diumenge, dia del Senyor, començaràs un recés, de set dies, en règim de soledat i silenci total. Miraràs d'esbrinar el que el Déu vol de tu, la teva veritable vocació, el sentit darrer de la teva vida.

Ara Maria Teresa despatxa entrepans i cafès calents en una cafeteria cèntrica d'una gran ciutat. Dintre de uns mesos es casarà amb un senyor vidu amb dos fills adolescents, que necessiten una mare que els estimi, comprengui, estigui per ells i els faci descobrir la tendresa i el miracle que és la vida.

Els seus somnis han desaparegut.