Més que un club

Recordo les tertúlies que es feien a la rambla de canaletes pels anys 60 i 70. Gairebé totes es formaven per parlar de toros, boxa i futbol; poca cosa més.
Havia alguna tertúlia que amb el pretext del futbol/barça/madrid, es parlava de política, cosa rigorosament prohibida en aquells foscos anys. Quan algun desconegut s'apropava al grup, automàticament es parlava del barça. El barça era com un escut on aixoplugar-se.
També havia vist per les rambles alguna manifestació per motius polítics, sindicals, laborals... quan arribaven el "grisos" (després "maderos" ) es treien banderes del barça i pancartes fent al·lusió al club. D'aquesta manera, els policies, no tenien pretext per dissoldre la manifestació amb la violència habitual.
Ara el jovent es troba amb una democràcia fictícia, amb una economia ultra conservadora i globalitzada, que condemna a la pobresa al vuitanta per cent ( o més ) de la població del món, atur, contractes escombraries, manca d'habitatges a preus raonables, una inflació brutal ( no hi ha relació lògica entre el que es guanya i el que costen les coses ), control per mitja de càmeres (n'hi ha per tot arreu ), control estatal damunt de l'individu: ajuntaments, policia, generalitat, hisenda, seguretat social, telèfons, bancs, internet. Només faltava el "civisme" del senyor Clos. És angoixant.
Avui, el barça, continua sent més què un club. I més necessari que mai. Alguns joves amb motiu d'alguna celebració per la victòria del barça protesten i criden l'atenció pel seu descontent per una societat que no els omple, què els margina, què no els agrada, què els condemna a l'esclavatge, a la humiliació i al que és pitjor: la desesperació.
Amb aquesta comèdia/democràcia ens han condemnat a posar un paper a l'urna cada quatre anys i a callar la resta del temps, la protesta continua és vital.
Ara igual que en els anys de dictadura (perquè aquesta continua) el barça és pretext, escut i necessitat per manifestar-se i dir: ja n'hi ha prou.